dilluns, 19 de juny de 2017

El principi de Dilbert

"Els empleats ascendeixen dins les companyies fins assolir el seu grau òptim d'incompetència." Principi de Peter.

"Las compañías tienden a ascender sistemáticamente a sus empleados menos competentes a cargos directivos para limitar así la cantidad de daño que son capaces de provocar." Principi de Dilbert.

"En el último informe anual de la compañía digimos que los recursos humanos son nuestro principal activo; en realidad ocupan el cuarto lugar, detras de las gomas de borrar." Pointy haired boss aixecant la moral dels empleats.


Des de l'any 1989, Scott Adams ha estat publicant tires còmiques sobre les aventures (desventures) de Dilbert, un enginyer típic d'una empresa tecnològica tòpica. Amb l'excusa de retratar els hàbits de conducta de personatges amb poques habilitats socials i elevada orientació tecnològica com serien, reconeixem-ho, els enginyers (i ho dic amb pesar que aquí un no pot negar la seva condició d'enginyer...) Adams aprofita per descriure'ns tota la fauna de companys, amics i col·legues del protagonista alhora que li serveix d'excusa per pentinar també els hàbits de les empreses tecnològiques i dels directius que les manen.

I precisament en aquesta segona derivada, amb l'experiència que l'autor ha anat acumulant sobre la gestió d'empreses, Scott Adams va publicar a principis dels 90 el seu primer llibre "El principio de Dilbert" que, tot i que certament recopila bona part de les vinyetes publicades, va molt més enllà contrastant l'humor gràfic amb anècdotes que altres lectors han aportat i que ens demostren, tristament tot i que amb molt humor, que la realitat supera amb escreix els acudits de Dilbert i la penya que l'envolta.

Però quina penya l'envolta? A mes de Dilbert, enginyer amb poques habilitats socials, inversament proporcionals als seus coneixements tècnics i a la tendència de la seva corbata a apuntar misteriosament cap amunt, trobem, d'entrada a Dogbert, el seu gos. No m'atreveixo a dir que és la seva mascota per què seria indigne d'una criatura tant ambiciosa i talentosa, que es capaç de fer de consultor de luxe (i car), de servei tècnic online (també caríssim) i que apunta maneres per a arribar a ser emperador del mon.

Aquesta mania d'atorgar qualitats humanes a animals s’estén a més personatges: Catbert, el maligne director de recursos humans (purrr purrr); Ratbert, el consultor adjunt o chico para todo, sempre disposat a recolzar el seu amic Dogbert; o Bob el dinosaure, el darrer programador de Cobol...


En l'àmbit professional trobem els seus companys: Wally, l'aprofitat, capaç de començar a fumar per poder gaudir dels deu minutets del piti sense treballar a càrrec de l'empresa; l'Alice,la millor de la oficina, la més treballadora, la més incompresa; Asok el becari, tot il·lusió... de moment; i el boss... the pointy haired Boss, l'exemple vivent (ejem, ja m'enteneu) del principi de Dilbert. Com algú tant inútil pot haver arribat a jefe? Doncs per que sent el més inútil, la resta, els bons, poden treballar. Lògic no?


Podeu trobar "El principo de Dilbert" d'Scott Adams a la xarxa de biblioteques, i les tires còmiques a la web.

@jignasib
jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 4/10/2016.


dijous, 8 de juny de 2017

Qui va enganyar Roger Rabbit?

"Yo no soy mala, me han dibujado asi?" Jessica Rabbit excusant la seva exhuberància.

"Palmas, palmitas..." Eddie Valiant descobrint quant de dur pot ser detectiu privat a la caça d'infidelitats.

- En serio, ¿qué ve usted en él? (Eddie soprès davant d'una parella tant... heterodoxa?) 
- Me hace reir (Jessica, fent-se entendre...)

- Un dibu mató a su hermano... Le tiró un piano a la cabeza" (Dolores, fent evident que els Toons seran sempre Toons)


Aquesta peli és de mal classificar. D'una banda és una comèdia, els dibuixos animats, els toons, sempre fan riure. D'una altra banda és una peli negra, negríssima... té tots els ingredients: un detectiu, l'alcohol, l'oblit, el crim, la xicota bona, la femme fatal, el passerell, el dolent, ... tot. I també podríem parlar de fantasia. Sí, sí, fantasia, per què no? Partim d'una premissa, d'una hipòtesi, un "what if" i, si som coherents, on ens porta? D'això és tracta la fantasia, no? En aquest cas la premissa és: suposem que els toons existeixen, que son personatges reals, o sigui, no que estiguin vius com els humans, sinó que, tot i seguir sent dibuixos, interactuessin en realitat amb els humans, rotllo realitat augmentada en 3D que diríem avui en dia. Què passaria? Doncs el que explica aquesta peli.



Recordem que la peli, realitzada per Robert Zemekis, es va filmar l'any '88. Estem parlant de l'època analògica de l'animació; res de 3D o de suport informàtic. Potser no va ser el primer intent de combinar imatge real amb toons, però si que va ser el més 'complert' i, de ben segur, el darrer intent analògic, fet a ma. Penseu que si les pel·lícules, per a que els personatges es "belluguin", necessiten fins a 24 imatges per segon, una animació normal amb 12 ja va fent. Doncs per a aquesta peli, per donar més verisimilitud a la interacció humà/toon es van fer 24 imatges per cada segon de seqüència. S'entén que, per a la seva època, tingués un cost de rècord! Però no patiu, es van forrar amb la recaptació...

Però, de què va la peli? Eddy Valiant era un poli que, amb el seu germà, va muntar una agència de detectius per ajudar als toons, veïns de Hollywood. Però un toon va matar al germà... Li va tirar un piano al cap. Típic. Des d'aleshores viu alcoholitzat, fracassat. Fins que el contracta un productor per seguir a un toon, no el toon assassí, un altre toon. Merda, el passat, els records... Però la pasta és la pasta. Fa la feina... Apareix un cadàver, un conill graciós (un toon, es clar) pot haver estat l'assassí; la seva dona està boníssima, no és una conilleta precisament... Apareix una jutge dolent; el conill s'escapa, demana ajuda a l'Eddy... Ai.. No sé, crec que la cosa s'està embolicant... Millor mireu la peli...

Com a curiositat, a part dels toons protagonistes de la peli, sabeu que apareix un cameo de gairebé tots els toons famosos, haguts i per haver? Des de Micky i Minnie Mouse, l'ànec Donald i els seus nebots, Bambi, Dumbo, les escombres, hipopòtams i estruços de Fantasia, Pinochio i Gepetto, Blancaneus, Whinnie Pooh i família, Peter Pan i coneguts, Bugs Bunny, Ànec Lucas, Porky, Tweety i Silvestre, Betty Boop, el pájaro loco, ... Només en falta un de sonat. Apostes?.... Vinga, els he vistos més ràpids... Speedy Gonzàlez? No... Coyote? No... Gallo Claudio? Que nooo! Popeye! Exacte, Popeye! Es veu que no es van posar d'acord amb la productora...

Per a mi, però, cameos apart, la millor escena és la de la primera aparició de la Jessica Rabit. Aquí Eddy Valiant enten què signifca "Cherchez la femme".


    
Tot és sublim: l'entrada en escena; la sorpresa del detectiu; les arts de seducció de la diva; l'admiració de la Betty Boop (en blanc i negre); l'ambient del tuguri; la cançó (Why don’t you do right?), la interpretació magistral del trio de corbs... Tot, és que tot... Ah, sí, i l'anècdota. La veu de la Jessica al film en V.O. és de la Kathleen Turner, SexSymbol de l'època on n'hi hagi; però qui canta aquesta cançó és l’Amy Irving, en aquell moment la dona d'un tal Spielberg, que es veu que va produir alguna que altra pel·lícula... Com aquesta... Res... Un detall....

Que gaudiu d'aquesta petita gran obra mestra del cinema negre... de la fantasia... de l'animació... És igual, que us ho passeu be!

@jignasib
jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 15/09/2016.

dilluns, 29 de maig de 2017

Tapes Cuquis, Pulpo Bravo

A qui no li mola anar a fer un vermutillu qualsevol matí assolellat?... Ein? Va, qui s'atreveix a dir que no? El solet... la terrasseta... el Dolce fare niente... La Birra! Les braves!! El pop a la gallega!!! I ja està? Home, no està mal... ara no seré jo qui ho critiqui. Però, de tant en tant, provar una tapa diferent -digue'm agosarat- està be, no?

Hem parlat de braves; tots tenim al cap un ranking de les millors braves i dels millors bars on les fan, o les millors terrassetes per prendre-les. Hem parlat de pop a la gallega; qui no té la seva pròpia opinió i la llista de gallegos a on anar per quedar ben fart de pop... Per què no fem una barreja? Un tapa/fusion? Us presento el pulpo bravo. Què? Ve de gust?

La terraseta on jo la prenia ha canviat d'amos i de carta, o sigui, que qui en vulgui una ració, se l'haurà de fer a caseta. Però no patiu; és super fàcil i resultona!

Necessitem primer, unes bones patates fregides; ja que les fem nosaltres, escollim-ne de bones, tipus charras, amb pell i tot. Un cop fregides (noteu, fregides, no bullides), que quedin cruixents, no té més secret; per tant, la qualitat del producte serà la que determini la bondat de la tapa.

L’altre ingredient estrella serà el pop. No us espanteu, si agafeu un parell de potes de pop congelades, de les que tenen a La Sirena (oops, publicitat directa!) va de sobres. Es descongelen i ja son aptes per a consumir. Tallem-les a rodanxes, comme il faut, que una cosa és innovar i l’altra transgredir. Ja veieu que, fins ara, creativitat no gaire; el secret rau en la qualitat dels ingredients.
 
Ara anem per la salsa. Aquí és on podem aportar més gust i per tant més creativitat. Però jo soc molt clàssic, i em decanto per una bona maionesa. Això si, feta a casa, com em va ensenyar la mami. Com fer una maionesa casolana? Tirat!

Necessitem:
  • Oli, un got. Oli suau, aquí no cal ser gaire tiquismiquis. Com millor i verge sigui l’oli, paradoxalment, més forta sortirà la maionesa. L’oli és la base, però no ha d’aportar tot el caràcter. Amb un oli suau d’oliva serà més que suficient.
  • Un punt d’acidesa. El podem aportar amb unes gotes de suc de llimona (en sèrio, unes gotes), o unes gotes de vinagre de vi (de veritat, unes gotes). A mi m’agrada més amb vinagre... digue’m capritxós... Ah, a l’igual que amb l’Oli, escolliu un vinagre de vi senzill, res de mòdenes i reduccions o cremes, que aportarien massa caràcter a la salsa. No ens passem.
  •  All. Quant? Aquí comencem a proposar variants depenent dels gustos i necessitats. Amb un terç o un quart de dent ja aportem prou sabor. Amb una dent sencera queda picantet. Amb tres dents s’assembla a l’all i oli.Vosaltres direu...
  •  Un ou. Doncs això... un ou... de gallina... de tota la vida... el trenqueu, i a la barrecha.
  • Una mica de sal; i a mi m’agrada afegir-hi una mica també de pebre negre. Va a gustos...


Ja ho heu ficat tot al pot? Doncs sense més preàmbuls, amb una estona de minipimer veureu com es va lligant la salsa. Fàcil i bona, exquisida. I no patiu amb els mites de si la maionesa es talla si la fa una dona en sus dias malos, o si canvieu el sentit de batre-la, ni res de res...

I ara, finalment, la presentació. Simple. Jo prefereixo una taça de consomé, grandeta, però no tant com un plat. Al fons unes patates fregides, les que càpiguen al cul de la tassa, quatre o cinc. Al damunt, el pop, fent una muntanyeta fins a arribar quasi a dalt de la tassa. Aquí podem afegir el pebre vermell, jo aconsello dolç, per no passar-se de picant, però allà els machos i les seves agalles... I de toping, la salsa maionesa (i més pebre vermell si ho veieu oportú, va a gustos).

Una tapa/fusion que no sé si és original o no, però que està bona amb ganes! Escolliu la birra que més us agradi, poseu una cadireta al solet i bon profit!!!

@jignasib

divendres, 19 de maig de 2017

Casant estils: pop, swing... sardana

D'un temps ençà, si sou observadors, haureu vist que de tant en tant s'aplega per algunes places de Barcelona i rodalies un grapat de gent amb pinta vintage i es posen a ballar cançons antigues amb coreografies que només solíem veure a les pelis de gangsters de fa un bon temps; bon ritme, bona música i molt bon rotllo. La música té ritme de swing, i el ball és el Lindy Hop; el bon rotllo no queda clar si el porta cadascú de casa o és que l'ambient i la música l'encomanen... Però és igual.

Aquestes trobades les organitza la gent de swingmaniacs.com  i en fa una cada diumenge: al merendero de la Ciutadella, a la Virreina, a la Sedeta i a l'Apolo. A d'altres llocs d'arreu de Catalunya es fan trobades que, al no ser les oficials, se'ls diu clandestines, molt del rotllo gangster de Chicago, que ja encaixa, no? Una clàssica és la que la gent de fem l'Indy de Sant Cugat fan el tercer diumenge de cada mes a Can Quitèria... Ei, per dir-ne una... Aleatòriament, eh... =8-)

Què? Us animeu a ballar? No? Ho trobeu massa anticuadillu? Preferirieu alguna cosa més actual? Doncs ja no cal que patiu! Ja no! Des de l'any 2013, un tal Scott Bradlee, un pianista de New York, va crear el Postmodern Jukebox, i es va dedicar amb el seu grup a recrear temes actuals a ritme de swing. Mola o no? S'atreveixen amb tot: des de hits nadalencs com  "Last christmas" a temazos com
"Oops I did it again", de Britney Spears, o "I kissed a girl" de Kate Perry, o
"Call me maybe" de la Carly Rae Jepsen; des de mites del rock com "Welcome to the jungle" dels Guns'n roses, o "Living on a prayer" de Bon Jovi a revelacions actuals com "Radioactive", d'Imagine Dragons; ni les dives se'n salven! Mireu si no aquestes versions de "Like a prayer", de Madonna, o "Bad romance", de LadyGgaga, amb coreografia tap dance inclosa. No se us en van els peus?

Va, i posats a que se'ns en vagi la flapa, posats a barrejar, quins altres ritmes poden fusionar tradició i marxa? Va... Que si heu arribat fins aquí vol dir que el títol l'heu llegit també... Exacte! Fotem-li sardana també. Ballem swing a ritme de sardana? O preferiu sardanes a ritme de swing?

Ei que el tema pot donar molt de si... Si no pregunteu als de la Cobla Contemporània, que s'atreveixen a sardanitzar des de temazos d'estiu com aquell que diu Ai si eu te pegu o superèxits de la Shakira, i sense oblidar-nos de fites de la nostra infància com  els temes de Bola de Drac

Apali, a ballar, que ja veieu que podeu tenir de tot sense renunciar a res. No us queden excuses...

Podeu subscriure-us al canal youtube de Postmodern Jukebox o escoltar-los per spotify.

@jignasib
jignasib.blogspot.com


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 22/04/2016.

dilluns, 8 de maig de 2017

La increible pero cierta historia de Caperucita Roja

Darrerament el mon de l'animació està molt animat, valgui la redundància. Jo crec que des de que la Fox va treure "Antz, o des del "Toy story" de Pixar, i de ben segur des de l' "Shrek" de Dreamworks, que les pelis per a la canalla amaguen bromes i acudits dirigits als pares; desenganyem-nos, son els que acompanyen els nens... i els que paguen. Val la pena que hi vagin de gust. Una altra guerra és quan gaudeixen més que la quitxalla! #jon'hevist  #joensocun  #acabemambaquestafarsa.

Dintre d'aquesta nova tendència hi ha un corrent de revisió dels contes i tòpics clàssics: prínceps dolents i monstres bons, com és el cas de "Érase una vez... un cuento al revés"; guapos odiosos i lletjos entranyables, no cal reincidir amb Shrek; i caputxetes gens innocents, iaies super marxoses, llops despistats i llenyadors enfilats a la parra... I sí,  aquest és el cas de "La verdadera pero increible historia de Caperucita Roja"      .



Partint del conte clàssic, nena amb caputxa vermella porta pastissets a la iaia, i a partir d'aquí la liem del tot; se'ns explica aquesta història no una, sinó varies vegades. Cada vegada l'explica un personatge diferent, des del seu punt de vista i cada cop de forma més extravagant i allunyada del conte de Perrault.

El conte comença, a mode flash-back, des de casa de la iaia. Han coincidit la desaparició d’aquesta amb la paulatina desaparició dels diferents llibres de receptes de galetetes i pastissos al bosc; com la iaia es una gran cuinera, potser està relacionada amb el cas... La granota/inspector Grizzly i la cigonya/detectiu Bill es posen a investigar, i comencen interrogant als presents al presumpte escenari del crim: Caperu, que ha pillat al llop transvestit al llit de la iaia; el llop, periodista que vol descobrir el misteri per poder gaudir d'una exclusiva, amb la inestimable col·laboració d'un esquirol amb TDAH; el llenyataire disfressat de nen cantor tirolès en possessió d'una destral afilada sense el pertinent permís d’armes; el conill de Pasqua... El conill de Pasqua? ... Però, mentrestant, on coi és la iaia? L'últim cop se la va veure fent parapente... #se'nsenvadelesmans!

De ben segur no té el virtuosisme tècnic de les primeres referències, ni parlem d'una pel·lícula que opti a cap Oscar, d'acord. Però el plantejament és divertit, la trama es desenvolupa de forma amena i en alguns punts, per a mí, inclús hilarant. Especialment ... com ho diria jo... bizarra? Si, especialment bizarra és l'escena en que Caperu demana ajut a la cabra Japeto, cabra embruixada que només pot expressar-se cantant... Precaución és el seu savi consell...




Vaja, que si heu de posar una peli a la canalla, amb aquesta us divertireu també vosaltres.

Podeu trobar "La increible pero cierta ..." a la xarxa de biblioteques.

@jignasib
jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 15/04/2016.

divendres, 28 d’abril de 2017

Què són les cookies? Són bones?

Fa uns dies, al blog de cultura digital es parlava dels algorismes i de com ens ajudaven a decidir quins resultats eren els més idonis per a les nostres cerques a Internet. Concretament dèiem que l’algoritme de Google és el conjunt d’instruccions que fa servir el cercador per tal d’oferir els resultats a la nostra cerca amb la intenció d’oferir-nos els que més ens interessin; i això ho aconsegueix gràcies a que sap qui ets i per què té en compte el teu historial de cerques i clics. La teva identitat l’obté quan t’identifiques, i el teu historial el pot saber consultant les cookies que has anat recollint.
O sigui, que les cookies son petites quantitats d’informació que els lloc web depositen en els nostres navegadors amb un objectiu doble: d’una banda emmagatzemar un històric de la nostra activitat a Internet; i de l’altra, recordar la nostra identitat a fi i efecte de facilitar el nostre accés a pàgines freqüents sense necessitat de identificar-nos contínuament. Les cookies van ser un invent de Netscape, a principis dels 90, o sigui, als orígens de l’Internet comercial, per facilitar la navegació dels usuari.
Molt be… aleshores, les galetes, son bones o dolentes? Doncs depèn. De la mateixa manera que la bellesa és als ulls de l’observador, la bondat de les galetes és als objectius de la nostra cerca. Que volem resultats ràpids i acurats (poca informació i molt valuosa)? Les galetes ens ajuden. Que volem navegar de forma anònima, sense que quedi constància de totes les passes que hem seguit per arribar? Aleshores les galetes no ens interessen. És per aquest motiu que els navegadors permeten acceptar-les o no  i esborrar-les de tant en tant.
Un exemple d’ús intel·ligent de les cookies: buscar preus de vols. Si accepteu cookies, quan navegueu entre els diferents operadors i companyies no us caldrà reintroduir els dies en què voleu viatjar ni el destí. Però com més pregunteu, vol dir que esteu més interessats i per tant el preu anirà pujant. Així que abans de comprar, no us oblideu d’esborrar les cookies!!
I un altre dubte que ens pot venir al cap: son segures o no? Aquí cal anar amb compte. Les cookies en si són inòqües; són dades, no codi, i per tant per elles mateixes no poden fer res. No contenen ordres, no ens poden atacar, ni esborrar el disc, ni robar informació, ni generar els molestos popups publicitaris. Però també és cert que algú podria voler consultar la nostra navegació sense el nostre permís, ens podria robar les galetes. I això és molt greu? Essencialment és un atac a la nostra privacitat, tot i que, anant més enllà, permetria també a tercers usuaris identificar-se amb les nostres credencials per visitar, no anònimament si no amb el nostre nom, webs on tenim accés.
A Europa, gelosos com som de la nostra privacitat, va haver intents de prohibir les cookies per eliminar aquest risc. Tot i així, la indústria va alertar d’un perill més gran: sent com son d’útils per a la navegació, prohibir-les causaria dos efectes perniciosos. El primer, faria més farragosa la navegació als usuaris europeus; i per tant provocaria la fugida de webs a d’altres països on no tingués efecte aquesta prohibició. Finalment, cap allà el 2011 es va optar per una opció ben europea: el consentiment previ, és a dir, l’usuari ha d’acceptar que el lloc web li dipositi una cookie. Ja des del 2013 existeix un reial decret que recull aquesta normativa europea, i és per això que ara totes les planes web que visitem ens informen que cal acceptar la política de cookies.
I recordeu: qui no sap per on navega, no sap a quin port arriba…
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment al "Blog de cultura digital" el 20/05/2015.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Elric de Melniboné

"Elric knew that everything that existed had its opposite. In danger he might find peace. And yet, of course, in peace there was danger. Being an imperfect creature in an imperfect world he would always know paradox. And that was why in paradox there was always a kind of truth".


Melniboné és un regne fantàstic nascut de la imaginació de l'escriptor britànic Michael Moorcock, i el seu emperador és Elric, l'albí. La saga d'Elric es desenvolupa al llarg de quasi 25 novel·les, publicades a les dècades dels '60, '70 i '80, del gènere de fantasia, concretament del subgènere d'espasa i bruixeria... I sí, hi ha un joc de rol basat en aquest mon, es clar. Però com és aquest mon?

L'imperi de Melniboné, amb capital a Imrryr, va néixer fa més de 10.000 anys i està en clar declivi, governat per Elric, l'emperador albí, físicament molt dèbil i malalt, que governa d'acord amb el seu físic, de forma dèbil. El seu cos se sosté dempeus per les drogues que li donen una mínima energia per no defallir; el seu coneixement de les herbes es complementat amb el coneixement i la pràctica de la màgia, concretament la invocació de sers poderosos que atenen les seves peticions per respecte a la seva sang real. Val a dir que, en aquest mon, la màgia no és un gran poder, o si més no, no tan espectacular i flashy com en els mons de Tolkien, sinó un complement a la noblesa del protagonista, que justificaria la seva connexió amb mons del més enllà o d'altres dimensions.

El seu principal aliat eteri és Arioch, senyor del Caos i Duc de l'infern... Caga-t'hi!.. Ai, perdó, se m'ha escapat! Sigui com sigui, veiem que a l'emperador amics no n'hi falten, ni entre els Déus. I veiem també que l'eix del bé i del mal no son rellevants pels personatges d'aquest mon. A Melniboné, el Ying i el Yang no enfronten les bones obres amb les dolentes, ni la llum amb l'obscuritat. Per als melnibonniens, la lluita eterna rau entre la llei i el caos; entre l'ordre o l'habitació dels adolescents! Per això no li deixo llegir a la meva filla!!!

L'enemic d'Elric (anava a dir el dolent, però ja em vist que això no té gaire sentit en aquest mon) és el seu cosí Yyrkoon que cobeja el tron, ja que no considera la feblesa d'Elric digna d'un emperador. Albi, drogat, enclenque... Una vergonya!  Ah si, me n'oblidava... Cherchez la femme... Cymoril, germana d'Yyrkoon, cosina d'Elric, ... Estan enamorats #jal'hemliatdeltot. Les lluites i amorius entre els cosins (lluites amb Yyrkoon i amorius amb Cymoril... en aquest sentit la trama és molt clàssica...) es desenvolupen al llarg dels tres primers llibres de la saga. Aquí es fa palesa la moral de l'emperador, com anteposa el caos a la bondat, com la seva paraula als aliats no val tant com amb el seu compromís amb Arioch, guia i benefactor, protector i conseller, ... Rei del caos... De la traïció... Em seguiu, no?

I aquí també apareix l'autèntica protagonista de la saga: l'infame espasa rúnica negra, Stormbringer (no, em nego dir-li Tormentosa!). Aquesta espasa li dona a Elric tota l'energia i el poder que la salut li nega. Aquesta espasa canalitza tot el poder del caos a les mans d'Elric. Aquesta espasa permet a l'albí prescindir de les drogues que el mantenen viu. I com ho fa? Res... un petit detall... Xucla l'ànima de les seves víctimes i les condemna per a tota l'eternitat... Ja veieu... Foteses. Però no ho té tot guanyat Elric; Yyrkon ha trobat l'espasa bessona, Mournblade (si abans em negava a dir Tormentosa, entendreu que ara no li digui Lamentosa, oi?). Ah, si, i ha segrestat a la germana, provocant l'emprenyamenta i set de venjança d'Elric. Ja veieu que la primera trilogia promet acció per estona.

Sobre la resta de llibres, son un recull d'aventures del prota (l'espasa, es clar) i de qui l'acompanya, que sense negar la seva qualitat literària, no tenen per  a mi, el ganxo de les primeres; divaguen més per altres plans d'existència, son més psicotròpics i manquen de l'ambient medieval/fantàstic dels primers. Agosarat, però no necessàriament tant digestiu. Si més no, per a mi...

Podeu trobar la saga d'Elric a la xarxa de biblioteques.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 05/04/2016. 

divendres, 31 de març de 2017

Only lovers left alive

"What choice do we have?"

Avui parlem d'una peli de vampirs. Anem de cine de terror?... Hmmm... No, que a la peli hi surten vampirs. El que deia, de por, no? ... Ahhh, eteeeee... No! Aquesta peli de Jim Jarmoush és més una road movie que una peli de por; una psicodèlia romàntica que un clàssic de terror.... #esaixí #algúhohaviadedir

L'any 2013, el director es va presentar a Cannes amb aquesta proposta, “Only Lovers left Alive”, arribant a ser finalista de la palma d'or, poca broma. Després inclús guanyaria el premi del festival de Sitges. A mi em recorda aquelles pelis d' "arte y ensayo" del Wim Wenders, de Werner Herzog o de Fassbender; una recreació en la narració que la pot fer pecar de certa lentitud, però que en aquest cas, el clima i el tema ja ho demanen, per tant no es tracta d'un defecte.


La peli té certs elements fantàstics, no deixa de ser una peli de vampirs -personatges amb molta experiència a les esquenes, moltes vivències i records, ratllant la nostàlgia; superpoders, com força sobrehumana o reflexos deslumbrants; fotofòbia, ullals aterridors i afiladíssims- però no son l'eix principal, no son més que part de l'escenari, del decorat.

La història se centra en dos vells vampirs. Ella, Eva, des de fa milers d'anys passejant-se per la Terra; de pell de porcelana, (excel·lent caracterització i millor interpretació de Tilda Swinton) retirada a Tànger entre vampirs amics i humans còmplices i admiradors, sinó temorosos, del seu gran poder. Ell, Adam, a Detroit (també gran actuació de Tom Hiddleston), antiga capital de l’automòbil, ara abandonada, que l'acull i l'amaga; més jovenet, només uns centenars d'anys, vivint de la música que cultiva des de jove i que col·lecciona en un refugi autènticament vintage... Estan enamorats. Va en serio, estan enamorats; son una parella adorable i envejable.

En el mon actual ser vampir no es tan guai; la gent va molt passada de voltes. Ells en diuen zombies, i la qualitat de la seva sang no es bona, no dona per viure. Necessiten material del bo, tret de laboratori, sang pura. Aquesta degradació del ser humà, que ja ni serveix per alimentar, deprimeix tant a Adam que fa patir a Eva (quina casualitat no, els noms?), qui decideix traslladar-se a Detroit per retrobar-se amb els seu amant i donar-li suport en els mals moments. Tot i que els vampirs s'alimenten de sang pura per evitar la sang contaminada dels zombies, el seu consum sembla més pròpia de psicotròpics, paradoxalment; sembla que es droguin. L'èxtasi que produeix genera escena dignes de la més pura psicodèlia...

Tot i així no us imagineu ara els vampirs com éssers desubicats o perduts; son la cosa més culta i refinada que us podeu imaginar. Sorprèn la barreja bizarra de superpoders amb la fragilitat, gairebé debilitat, que recorda a l’empollón de classe acoquinat davant del matón. Les referències culturals son sobrades: els llibres que llegeixen, la música que escolten les fotos i quadres que els envolten son constants reptes pels amants de les referències... com m’agradaria pillar-les totes...

En resum, un regalet molt recomanable pels amants de les pelis romàntiques i amb missatge elaborat més enllà de l’evident. Amants del gore i el terror, absteniu-vos.

Podeu trobar "Only lovers left alive" a la xarxa de biblioteques, i la banda sonora a spotify.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 30/06/2016.


dilluns, 20 de març de 2017

Mazinger Z

"La maldad, el terror, Koji puede controlar! Y con él, su robot, Mazinger!!"
  
A principis d’aquest mes de març es va celebrar un aniversari... el 39è. Poca broma #viejunismo #batallitas. 39 anys que es va emetre per Televisió Espanyola, la millor televisió que hi havia en aquells moments al país, una sèrie, què dic una sèrie, un mite de la graella: Mazinger Z!!



Què va fer tan especial aquesta sèrie? Jo no us puc donar la visió de crític televisiu ni d’erudit en cultura popular de finals del segle XX; no se si és un predecessor del Manga o el seu primer gran exponent; si primer va ser el còmic i després la sèrie o quin ordre va seguir. Però sí us puc dir que com a chavalín de 10 anys vaig flipar molt fort amb el megarobot bo que lluitava contra els brutos mecánicos del Dr. Infierno! Me’ls sabia de memòria, el nom , els poders, a l’episodi que sortien! Uaaahh! Quina passada!... i no... ara no els recordo... El que si m’ha quedat és l’admiració per la imaginació que tenien aquella penya per inventar-se bèsties enormes, amb poders sorprenents i, normalment, vinculada a algun ser mitològic, sovint de la mitologia clàssica, el que, en el meu cas, fervent aficionat a aquests temes, em motivava encara més que als meus col·legues (#jomés!)

Imatges que si que queden i dubto que s’oblidin és la trobada de col·legues, a l’estiu del 78, a casa del Valen, el que tenia tele en color, els dissabtes al migdia. Veure sortir el robot de la piscina i sentir el “Planeador abajo” ja ens feia salivar a tots! Què dolent el Dr. Infierno, i què malvat el seu sicari, el Baron Ashler, mig home i mig dona. Com derrotaria al proper bruto mecánico? (com mola el nom de bruto mecánico) Amb el “Fuego de Pecho!”, amb els “Puños Fuera!”, els “Rayos làser!”? Ja ho tenen això els dibuixos animats... et repeteixen mil vegades el mateix efecte però sempre et mola igual...

I al voltant d’aquest eix immutable, apareixien els extres. Si el Koji Kabuto pilotava el Mazinger Z, la seva amiga, Sayaka va aconseguir tenir sota les seves ordres a la inefable Afrodita A (A, Z, ... els guionistes uns fletxes). I encara menys inoblidable la seva arma fonamental: “Pechos fuera!” #aquihihatensiósexual. Suma-li a això les hormones a la sang d’un preadolescent i extranya’t ara que la sèrie no arrasés en aquells temps entre els de la meva edat! ... (#momentwikipedia de fet no deia “Pechos Fuera”, deia “Fuego de pecho”... però què vols que et digui, la ment d’un preadolescent té aquestes coses...) Que el dolent Baron Ashler no guanya ni un combat? El Dr. Infierno ens envia el Conde Broken, que sempre porta el seu cap sot ael braç... Desaventatges d’estar decapitat.

Ja veieu, tota una fauna que nodreix aquest mon de fantasia obrint els ulls de tota una generació que encara la ‘Transición’ amb il·lusió que deia aquell.

Per als nostàlgics amb temps, al You tube podeu trobar uan pila de vídeos i episodis. Apali, Good Remembering!

@jignasib


dijous, 9 de març de 2017

Cyrando de Bergerac

"...que al darrer vers, sereu tocat!”

“No, mercès!”

Aquest post fa de mal classificar. De què parlem? Del llibre, el clàssic d'Edmond Rostand? O del retrobament del gran Josep Mª Flotats amb l'escena teatral catalana després del seu rutilant èxit a la Comedie Française? (llegiu Comediiií Fransèèèèsee, amb aquell accent tant entranyable d'Ancient Elève de le Licée Française). O de la peli que va posar a l'alçada d'actoràs al ja gran (en tots els sentits) Gerard Depardieu? Llibre? Teatre? Peli? Em va agradar més el llibre? ... Ja t'ho dic jo, està pelut...

Per a mi hi ha tres versions de l'obra que caldria veure en algun moment, superat l'etern dilema llibre/peli. La primera, un clàssic, que va protagonitzar José Ferrer l'any 1950, en anglès. Com és un clàssic d'un clàssic, no ens importarà que sigui en blanc i negre, oi?



 L'interpretació és excel·lent, i les dots marcials del prota son inqüestionables. Memorable l'escena del "discurs del nas" amb el conseqüent duel.

Digne competidor d'un altre duel clàssic que té l'honor d'ostentar el rècord de més llarg del cinema, a càrrec de Mel Ferrer (que no és ni parent ni res del José) i d'Steward Granger, a “Scaramouche”, tot just dos anyets després.

El segon, el més nostrat Cyrano de Josep Mª Flotats, que va demostrar el seu talent i excel·lents maneres d'actor de clàssics després de deixar un molt bon gust de boca 
amb la seva "Jornada particular" d'Ettore Scola, que res té a envejar a la versió de Marcello Mastroiani i Sofia Loren...


L'any 84, doncs, Flotats es planta al Poliorama amb la seva versió del Cyrano, amb una escenografia simple... negra de fet, on els elements sobre la tarima son mínims per ressaltar l'actuació, i sense tantes floritures ni esgrima, val a dir que amb tot èxit. Vegeu si no, de nou, l'escena del nas i del duel, en llengua vernàcula, això sí, que fa de més ben entendre... Compareu.
I com a mostra de la grandesa de Flotats en aquest gènere, mireu l'escena del balcó... commovedora... No calen més paraules. Potser el terme "friendzoned" se'l van inventar a Friends, però el concepte... el concepte ningú com Rostand el va saber expressar...

I el darrer, el de Depardieu. La versió que l'any '90 va fer per al cine. Una altra gran versió, aquesta en francès. No us queixareu, hem pentinat totes les llengües. Aquesta versió ja hem dit que va consagrar a Depardieu com un gran actoràs que és capaç de repassar tots els gèneres, de l’Obèlix còmic al dramàtic inclús brodant un clàssic. No es que en tinguéssim dubtes però ens agrada comprobar-ho. Per a que pugueu comparar tots tres en igualtat de condicions, mireu aquesta versió del nas i del duel. Podeu comprovar que aquí l'escenografia torna a ser impressionant, digne d'una gran producció, però sense minvar ni un bri la qualitat interpretativa dels actors, de tots ells.



Un regalet, l'escena on Cyrano declama els seus principis bàsics i fonament del seu honor... Non, merci. Digne d'un gran!

Un altre avantatge d'aquesta superproducció que no trobem a les anteriors és la banda sonora, composada ad hoc per a la peli, però de forma magistral recreant l'ambient de l’època tant o més que amb les imatges.

Podeu trobar el Cyrano de José Ferrer i de Flotats a Youtube. El Depardieu el podeu trobar a la Xarxa de biblioteques. També a youtube trobareu la banda sonora original d'aquesta versió.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 16/03/16.