The Really Big Button that doesn't do Anything

Què és exactament The Really big button that doesn’t do anything? Per explicar-ho d’una forma senzilla, és un gran botó, vermell per a més senyes, que realment no fa res... Estrictament parlant, és un gif d’un botó vermell amb la inscripció “Push” sobre un neutre fons negre. El gif inclou un enllaç... a ell mateix, de manera que quan cliques, apareix exactament la mateixa pàgina. No canvis... no alteracions... no novetats... no res. Tal i com promet l’enunciat #digue’mhonrat

Bizarro? Si... mai he dit que això dels blogs fos fàcil... Tal i com explica la pròpia plana web, el botó va ser disenyat ja fa un temps, cap allà l’any 1994. Al segle passat! Que en el mon d’internet és com parlar dels albors... I des d’aleshores ha estat hostatjat a diferents planes, sempre conservant el mateix aspecte.

Be, de fet, no és estrictament l’únic que hi ha a la plana. Hi ha els comentaris; que per a mi, són la gràcia, la sal i el pebre. Els comentaris que el públic visitant deixa de tan insigne iniciativa. Alguns sorprenents, d’altres hilarants.

Alguns sincers: “no ho pillo; vull dir, és un botó, alguna cosa així com altres links clickables a la web, però el petjo i no fa res. Se SUPOSA que m’hauria de portar a algun lloc cool d ela web. Però no ho fa. No ho entenc. PERQUÈ, OH DEU MEU, PERQUÈ??!!”. D’altres realistes: “És un botó inultil”. Agun menys dramàtic: “ El botó té energia, no?, però és com potencial, no cinètica. No fa res però ho fa a la seva manera, saps? Respecto el seu desig de no fer res i admiro la seva determinació en la inactivitat. Còsmic”. N’hi ha de pragmàtics: “puc saludar a la meva mare?”. Descriptius: "Click.... click... *gurgle*... click... HeeHeeHeehehe... click.. hoohoo! Click.... *wibble*... click... *snurf*... click... *sigh*... clickclickclick... *sob*".  Vaja, per donar I per vendre… Hi ha molta gent amb molt temps lliure…

Però vigileu; no us deixeu enganyar. Tal i com reconeixen els autors “qualsevol altre botó que reclami ser l’Autèntic  Botó és probablement operat per comunistes subversius, i no s’hi h ade confiar".

@jignasib

Mil·lènium

Mil·lènium, entre altres coses és una obra mestra; és també una novel·la negra; són tres llibres, “Els homes que no estimaven les dones”, “La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina” i “La reina al palau dels corrents d’aire”; és l’obra pòstuma d’Stieg Larsson; és un al·legat contra la violència de gènere; una crítica a les clavegueres de l’estat i a les ideologies totalitàries d’extrema dreta; és la caixa de Pandora per a la “vídua” i la família directa de l’escriptor; és l’èxit i “best seller” del 2005. És tot això i molt més, però anem a pams...

Sobre l’autor, era un escriptor compulsiu, ben documentat, apassionat per temes com el feminisme, la lluita antifeixista, i defensor dels drets socials; apassionat i compromès. Amenaçat per l’ultradreta tenia una vida més secreta que pública. Tot... tot això es trasllada directament a l’obra. No seria la mateixa si aquesta passió amb la que defensava les seves causes no hagués macerat totes les pàgines dels tres llibres. Malauradament, Larsson va morir d’un atac de cor poc abans de la publicació dels llibres. És prou coneguda també la polèmica dels drets d’autor generats per l’obra dels que se’n beneficien el pare i el germà en detriment de la seva parella, públicament coneguda, però que per mantenir-la aïllada de les amenaces que rebia, no la va unir amb cap vincle legal ni escrit...

Sobre l’obra, com ja he avançat, es recull en tres llibres. Essencialment és una obra global, complerta, ben estructurada i coherent, molt ben documentada. La narració enganxa. No cal dir gaire més. Enganxa de veritat, és impossible deixar anar els llibres; a l’acabar-ne un t’envaeix l’angoixa de tenir el següent. Els personatges, la seva personalitat, el seu passat, les seves accions i aventures captiven el lector. Cada un en el seu estil, cada un sorprenent a cada capítol amb noves facetes, virtuds i defectes; el seu “morbo”, les seves glòries i les seves penes... Mikael Blomkvist, periodista i investigador, alter ego al llibre del propi Larsson, tossut, lluitador, defensor de les causes que creu justes, tenaç, Casanova casual (totes, se les lliga totes i sense esforç aparent!!! “Yo no soy malo, me han escrito asi...”); Lisbeth Salander, la heroïna, la víctima, l’antisocial, la hacker, la dèbil al mon real, la poderosa al mon virtual, la víctima de la violència de gènere, bisexual en recerca de la seva identitat, injustament maltractada, venjativa, injustament perseguida, víctima de la conspiració de les clavagueres dels poders ocults ... o paranoica? I amb cops amagats... i quins cops!

Tota aquesta fauna, i molta més, més peculiar si cap, apareix, es relaciona i s’enfronta al llarg de les més de mil pàgines dels tres llibres. Bons-molt bons; dolents-molt dolents; personatges de moral dubtosa que no queda clar si son un mal necessari o un be a l’ombra; les conspiracions, les paranoies, l’estat, el para-estat... tot es barreja magistralment i ens manté màgicament enganxats fins al final.

I de la mateixa manera que la història és una, els llibres son tres, i cada un és consistent per si mateix. Contradictori? Potser si, però ho aconsegueix. I per a mi és una de les facetes més bones de l’obra, que integra magistralment tres... (només tres?) històries en una. I deixeu-me insistir una mica més en aquest punt, un dels trets que més em va fascinar a mi: cada llibre, cada història que conté, sembla tenir un final... unes quantes pàgines abans de que el llibre acabi. Primer punt de sorpresa: el llibre no acaba a la darrera pàgina! Amb què omple, doncs, les pàgines restants? En preparar-nos pel següent llibre? Segon punt de sorpresa: ... #nomésspoilers!!! Llegiu-los! Us agradarà!

Podeu trobar “Mil·lènium” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 07/10/2014

Una música constant

Ser músic està molt be... Toques una estoneta en un concert, t’ho passes be, per què, en el fons, estàs fent el que t’agrada, les chatis et miren i t’admiren, i a forrar-se... “Una música constant”,llibre escrit per Vikram Seth, ens permet fer un cop d’ull darrera del teló; què passa realment a la vida del dia a dia d’un músic? I concretament d’un músic clàssic? Mite i realitat...

El llibre ens descriu el dia a dia quotidià de Michel, un violinista professional. Aquest dia a dia, entre nosaltres, no ens descriu aquest mon glamourós que tenim al cap quan pensem en la bohèmia, en els artistes exitosos, en el mon artístic triomfador. Aquí veiem la sang suor i llàgrimes dels músics professionals.

La narració va incorporant els diferents afers quotidians que el protagonista va lidiant dia a dia, tot allò que quan els sentim a l’escenari ni ens imaginem que els ha passat, potser unes hores abans, i que de ben segur modula la seva interpretació, de tal forma que, potser, és allò que fa que una interpretació ens arribi a agradar o no, a copsar, a calar fins l’ànima.

I no parlo de fets transcendents Vull dir fets quotidians com la sel·lecció del repertori del quartet; els assajos diaris amb la resta de companys; els atacs de divisme del primer violí, i els atacs de gelosia del violista... amant del primer... (la quota gay friendly ben resolta); el retrobament del protagonista amb el tortuós amor de joventut (afegim un punt de nostàlgia barrejat amb el morbo de la infidelitat; quota “malote” que afegeix interès); les negociacions amb la resta del grup per deixar incorporar a la pianista al grup, sabent que hi ha un fort vincle emocional amb un dels músics; el vincle estret, gairebé sentimental que el violinista té amb el seu Tononi, un violí raríssim (i caríssim) que una mecenes ha cedit a l’artista, provocant la gelosia i l’avarícia de la família... dels hereus, parlant en plata. Semblava fàcil la vida d’un artista, oi?

Dos punts que em van agradar. El violí és un Tononi, no un Stradivarius... mira, un punt original que vaig agrair... #diguemnoconvencional. I l’altre, com el grup gestiona la sordesa d’un company... si , si... un músic que sordeja... Amb Beethoven ja van dos... com s’integra al grup, com el grup l’acotxa, com compensa la seva minusvalidesa sense restar valor al conjunt... i sense sensibleria nyonya ... #prou spoilers.

Abans d’acabar, una petita sorpresa. A aquells que el llibre us commogui, podeu seguir gaudint-ne un cop

acabeu totes les pàgines. Amb el llibre es va publicar el disc que inclou totes i cada una de les peces que els protagonistes assagen pàgina rera pàgina: des de la partita per a violí sol de Bach, o l’Art de la fuga (versió cambra i piano) fins al quartet de Hayden o els quintet de Beethoven; i, com no, el quintet per a piano i corda de Schubert conegut com “La Truita”... que, la veritat, jo sempre havia trobat molt bizarro dedicar un quintet a una omelette... fins que al disc vaig veure que estava dedicada a “der Trout”... la truita de riu... ooopsss.....

Podeu trobar “Una música constant” a la la xarxa de biblioteques i podeu escoltar-ne la música a spotify.

@jignasib

Aquest post va ser publicat originalment a "La cultura no val res" el 03/10/2014.

Gadgets per internet

Tots sabem que a Internet es pot trobar de tot... i per això ens agrada! Però, quan volem dir de tot, ... vol dir DE TOT? On podem realment trobar... de tot! On compren els frikis? Doncs hi ha vàries opcions...

Think Geek. Pensa en friky. I no es conya, és el nom d’una botiga a internet. Podem trobar tot allò que faria feliç a un autèntic friky, sigui de l’espècie que sigui: Trekky, Star Wars, Dr.Who, Big Bang Theory, Zombie Attack... Tu demana, i a algun apartat trobarem allò que et fa feliç.

Pots buscar-ho per tipus de producte (samarreta, electrònica, decoració...), per temàtica (series de TV, jocs, regals per home, dona, per preu, ...) ben fàcil per a que no et perdis res... Objectes entranyables com bosses i motxilles que son “Bag of holding” per a afeccionats als jocs de rol, bates de bany per a jedis, les torxes del Minecraft, les sabatilles de hobbit, la bufanda del Dr. Who, o els pijames d’Star Trek...

Ara be, si busques productes originals, sense necessitat d’arribar al concepte friky, hi ha la possibilitat del marketplace “Etsy”. S’assembla a l’anterior en que pots cercar qualsevol cosa que puguis imaginar i amb les categories semblants: regals per a ell, per a ella, per parelles, nens, amics, techies, decoració... La diferència és que no és una botiga, sinó un conjunt de botigues.

 

En aquest cas no prima el fanatisme, sinó el disseny. Des de roba, joies, i complements a quadres, rellotges de cuina, aguanta llibres, espelmes o coixins, passant per carregadors de mòbil, fundes o bosses... Però sempre amb molt de gust i originalitat. Per als detallets més comuns ja hi ha les botigues del carrer, tu...

Ep, però si encara no has decidit què comprar, i només busques idees també tens recursos. A “Like Cool” cada dia pengen una idea, a quina més bizarra i divertida. A partir d’aquí, navegar, cercar i decidir...

Que us sembla un mantell per a plats amb espai temps corbat?O un arbre de nadal imperial? Però no es tracta només d’una revista o blog de gadgets; també inclou coses curioses i divertiides, que sempre fa aconsellable la seva visita

A partir d’aquí, si no compreu, és per que no voleu. Esteu avisats.

@jignasib

La rebel·lió d'Atles

“Quí és John Galt?” dita popular.

Totes les ideologies, creences o pensaments solen tenir un llibre de referència, una inspiració i guia. Doncs “La rebel·lió d’Atles”, d’Ayn Rand, seria la Bíblia dels Neocons del Tea Party. Però no ens precipitem, no lapidem un llibre per què algú a decidit fer-ne una lectura restrictiva o integrista!

Atles és el personatge mitològic que sobre els seves espatlles aguanta el pes de tota la bòveda celeste... Què passaria si un dia Atles es rebel·lés i es negués a carregar aquesta llosa? No ho busqueu al llibre... és una al·legoria, però que resumeix molt bé de què va.

Amb l’al·legoria d’Atles al cap, Ayn Rand ens proposa un exercici hipotètic. Ens descriu un mon, en un futur proper (considerant que es va escriure al final dels ’50, el futur proper seria per nosaltres ja  el passat...), on el concepte de socialdemocràcia s’ha dut a l’extrem, a un extrem ridícul, val a dir. L’exercici és un pel deshonest, per què presenta una clara caricatura com un escenari realista. El mon que se’ns presenta és el triomf de la mediocritat, la solidaritat mal entesa, exprimir i limitar els que destaquen per a donar oportunitats, ajuts i suport als incapaços de pensar ni de prendre iniciatives. I enteneu-me, és una caricatura: l’inventor d’una patent l’ha de cedir gratuïtament a la seva competència per a no provocar-li pèrdues que l’arrastrarien a la ruïna, a l’atur dels seus treballadors; et cases amb un fracassat per què no es deprimeixi, per a que tingui opció a fer una família com qualsevol ser triomfador; els polítics mediocres han de poder passar davant de ments brillants i oradors carismàtics, ja que si no podrien sentir-se alienats; les regions riques cedeixen els beneficis que generen per què les pobres puguin gaudir de la mateixa qualitat de vida... son tot exemples que es descriuen al llibre... #ushojuro #comparaciofacilona

I, al final, Atles es rebel·la. I diu prou. Ja no vol aguantar més el cel. Què passa amb aquest repartiment abusiu de riquesa i de talent , amb aquest espoli, si els afectats desapareixen? Per què, literalment, segons ens descriu el llibre, desapareixen del mon... Qui pensa? Qui inventa? Qui innova? Qui produeix? Qui sustenta la solidaritat? I aquí comença el drama.

Trobo especialment brillants dos moments. El primer, l’al·legat dels diners com a forma justa d’intercanvi, i no com a origen de tots els mals. Els diners quantitzen les bondats dels bens, dels serveis, i ens faciliten l’intercanvi entre el que jo vull o necessito i el que tu tens i et sobra. L’altre moment, la defensa del concepte d’amor egoista en contraposició a l’amor solidari: no t’estimo per què em fas llàstima, per què sense mi no trobaràs res de bo; t’estimo per que ets el millor que em pot passar i crec que puc ser el millor que et passarà. Dos conceptes ben distants, però que al llibre son tots dos víctimes d’un concepte  de solidaritat molt mal entès i practicat i que volen reivindicar-se, si cal, desapareixent temporalment de la faç de la terra.

L’exercici, en si, crec que és molt bo i està ben fet; el problema sorgeix quan només ens quedem amb la caricatura, com certs integristes n’han fet (com era allò del savi assenyalant la lluna i el neci mirant el dit?... doncs això). Faltaria un contrapunt d’equilibri ja que, si només es descriu l’efecte perniciós, és temptador voler contrarestar-lo anant a l’altre extrem del pèndol, al neolliberalisme descarnat. Crec, sense voler obrir debats sociopolítics, que es pot trobar un punt mig de justícia social sense espoli que ens eviti caure a les urpes del darwinisme més pur i dur. Tot i que crec que aquest exercici ha de recaure en el lector; el llibre, l’autor, només ha de ser el catalitzador, provocador i conductor d’aquest raonament, i al meu entendre, vist així, Ayn Rand, ho ha brodat.

Podeu trobar “La rebel·lió d’Atles” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post va ser publicat originalment a "La cultura no val res" el 26/09/2014.

Cròniques de la Dragonlance

“Las crónicas de la Dragonlance” és la primera de les trilogies que Margaret Weis i Tracy Hickman van escriure sobre el mon fantàstic de Krynn. És una obra emmarcada dins del gènere Medieval Fantàstic.

Quan es parla d’obres èpiques d’aquest gènere corres el risc, lògic, de ser comparat amb “L’OBRA”... amb “El Senyor dels Anells”. I en aquest cas, salvant les distàncies, la comparació és prou honrosa. D’acord que no estem parlant d’una obra mestra que ha canviat el curs de la història literària, però el resultat és molt bo. Com en el cas de Tolkien, les autores recreen un mon de forma complerta i coherent: la geografia, els habitants, la cultura, l’ambient, la màgia... tot es contempla i n’impregna la narració, de la primera a la darrera plana.

Ens trobem a Krynn, planeta acompanyat pels seus tres satèl·lits naturals, Solinari, la lluna blanca i protectora de la màgia bona; Luniatri, la lluna vermella, protectora d el’equilibri; i Nuitari, la lluna negra, sempre invisible, representant del poder del mal. L’acció transcorre tres cents anys després de ‘El Cataclisme’, període fosc de la història de Krynn en que els Deus van abandonar el mon. És en aquest moment que trobem els protagonistes, els Herois de la Llança, lluitant contra els Draconians, raça reptiliana i maligna que domina el seu mon. Coneixeu a: Tanis, el semi-elf, el caçador i lider del grup; els germans bessons, encara que ningú ho podria creure, Raistlin, el mag escarransit de moral dubtosa, i Caramon el guerrer hipertròfic; Tasselhof, el lladregot kender , tan hàbil com divertit; Flint, el nan valent i noble; Sturm, el cavaller de Solàmnia, hereu de l’honor dels genets de dracs; els bàrbars Goldmoon i Riverwind, darrer vestigi de religiositat a Krynn; Laurana, guerrera elfa... i enamorada de Tannis. El Drama està servit. Que comenci la funció.

Si us hi fixeu, tots i cada un dels personatges representa totes i cada una de les classes i races que un jugador de rol pot adoptar durant una partida o dels enemics que hi pot trobar. No és casualitat. L’origen dels llibres està estretament lligat a aquest tipus de jocs. Tant com que la idea va néixer a la finalització d’una sessió de joc on van participar les autores i que es podria considerar l’embrió de la primera trilogia. A arrel de l’èxit de la publicació va néixer un escenari del joc més conegut de rol: Dungeons & Dragons. I parlo, evidentment de Dragonlance, escenari ambientat en el mon, els personatges i les peculiaritats que Margaret Weis i Tracy Hickman van inventar. Estem davant d’un cas de “joc que neix de l’èxit literari”. Altres trilogies posteriors seguirien el camí invers, “llibres que neixen de l’èxit d’un joc”, dels quals la saga de “Forgotten Realms” en són tot un subgènere dins la literatura Medieval Fantàstica. Ja en parlarem un altre dia...

Sigui com sigui, las Dragonlance aporta una molt bona dosi de lectura, i pels aficionats als jocs de rol, un molt bon exercici  de preparació per al joc: com dissenyar un personatge, com fer-lo actuar (quin rol ha d’adoptar) quines habilitats pot explotar, com ha de ser el seu comportament (llei vs caos? Be vs mal?)... i, com no, intentar endevinar la classe, la raça, el nivell, la força, la destresa, la intel·ligència, ... tot allò que configura un personatge d’un joc de rol. De veritat, mot divertit...

Podeu trobar “Crónicas de la Dragonlance” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 17/09/2014.

The Order of the Stick

OotS, The Order of the Stick, és una tira animada online, escrita per Rich Burlew. La plana web és també el blog personal de l’autor, i inclou notícies, altres còmics i històries i una part dedicada a jocs de rol i fòrums, tant sobre els còmics, com sobre jocs de rol.

  

Perquè si, ja suposo que ho heu endevinat, les històries i els còmics fan referència als jocs de rol. The Order of the Stick son un grup d’aventurers: Roy, el lluitador i líder del grup; Durkon, el clergue dwarfic (nan); Haley, la lladre; Elan, el bard; Vaarsuvius, el mag elfic; i Belkar, el ranger hobbit amb tendències malignes. Tots ells estan dibuixats com a ninots, a base de pals. D’aquí el nom del grup.

 

El grup és i actua com un autèntic grup d’aventurers, de dunjunerus (o sigui membres d’un grup d’aventurers a les partides de Dungeons & Dragons... és que se us ha d’explicar tooot...). Els acudits estan plagats... infestats de referències a les personalitats arquetípiques d’aquest joc i a metareferències a les regles del joc, de manera que trama, història i normes del joc es van entrellaçant en situacions que, per a ls que juguen a rol, son certament divertides... #digue’nsfrikis.

Tot i que son bona companyia, els conflictes interns van sorgint: el lladre ajuda o perjudica al grup? El clergue bo conviu be amb el ranger dolent? El lluitador valent ja aguanta al artista, amanerat i liant bard? I el mag... el mag.. be, és un mag, elf i va a la seva bola. Poster el problema és que no aguanta tant ser poc intel·ligent...

Passejar pels corredors del dungeon (no em feu dir masmorres, si us plau...),  buscar dolents, matar-los, quedar-se amb el seu tresor, repartir-lo... vaja, el dia a dia normal d’un aventurer.

Però no us penseu que quasi mil vinyetes d’acudits es fan amb una trama tant senzilla. La veritat és que el Burlew s’ho ha currat. El que hem comentat fins ara és el background, la presentació. A partir d’aquí comença una trama molt treballada, on apareixen dolents molt dolents, com un lich (un mag no mort i mooolt poderós) que comana una host de seguidors i col·laboradors goblins, més nombrosos que poderosos, i més forts que intel·ligents, però els dolents ja ho tenen això... L’objectiu del mal és aconseguir el control d’un portal que els donarà accés a una font de poder que permetrà dominar el mon. I l’Order of the Stick son els autoerigits com a valents que ho impediran.

A partir d’aquí, gaudiu amb aquesta visió cínica de les aventures dels dunjunerus.

@jignasib

Dràcula

"Benvingut a casa meva. Entreu lliurement. Marxeu sense novetat, i deixeu una mica de la felicitat que porteu amb vos!".Comte Dràcula donant la benvinguda al seu castell a l’infeliç Jonathan Harker.

“Drácula” de Bram Stoker, és la novel·la de terror per antonomàsia. De terror gòtic per a ser més precisos. El terror no és un gènere que hagi prodigat molt, però he de reconèixer que ha estat l’únic llibre que mentre el llegia... tenia por.

La història narra com un personatge misteriós de Centre Europa s’interessa en adquirir una propietat a Londres, com s’hi trasllada a viure-hi com aquest fet trasbalsa el tranquil devenir d’unes famílies londinenques que veuen com la seva vida, o pitjor encara, la seva vida eterna, queda en absolut perill des d’aleshores. El mite del vampir arriba al seu punt culminant amb la història de Dràcula.

El recurs de Bram Stoker per posar-nos al corrent dels esdeveniments no és nou, és un llibre epistolar. Tot el que sabem dels fets es recull en la correspondència que els principals actors de l’obra s’intercanvien o de petites notes de premsa que recullen fets de notorietat pública. Per tant és un llibre que transmet clarament les sensacions dels protagonistes. No es limita a explicar amb més o menys encert el que passa sinó que transmet cruament el que senten els personatges quan passa. Aquí rau la clau de la por. No només sabem què passa; sabem també què pensen; què els atemoreix. El terror i l’horror que Jonathan Harker viu mentre és presoner al castell de Transilvània; el desconcert de la Mina Harker davant la sobtada mort de las seva amiga Lucy i de les inquietants visites nocturnes del desconegurt; el patiment que els amics i admiradors de la mateixa Lucy davant del seu comprotament... erràtic, trasbalsat, ... luxuriós... la seva mort...; visites misterioses del més enllà; el neguit del Dr. Van helsing...; el mite...

Tothom hi diu la seva i afegeix temors i dolor a la narració. Tothom, menys el vampir. Què pensa el vampir? Per què actua així l’autèntic protagonista? Per plaer? Per necessitat? Qui és realment el vampir? Tot el detall que ens desgranen la resta de personatges troca en mutisme absolut quan pensem en el dolent de la tragèdia. Està be encarnar el mal absolut, però saber-ne les motivacions potser amplificaria aquesta sensació.

Per acabar, commovedor el piropo que el Dr. Van Helsing fa de la Mina Harker en un moment del llibre. Tot elogiant les múltiple virtuts de la dama, del seu coratge, valor, recursos per lluitar contra el monstre... “hauria de ser un home”. Queda dit. En boca d’un misogin que al llarg del llibre no se n’amaga, no podia haver elogi més gran...

Gaudiu del terror gòtic i si sentiu udolar els llops... “...esolteu-los; son fills de la nit...quina música que fan!”. Bona nit... si podeu. Whahahahahah!!!!!

Podeu trobar “Dràcula” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 10/09/2014.

GEB. Gödel, Escher, Bach; un Eterno y Grácil Bucle

“No existeix un tocadiscs perfecte: o no pot tocar totes les cançons o podria tocar aquella canço que el destrueix!” Aquil·les intentant explicar a la tortuga el teorema de Gödel

 Què tenen a veure Kurt Gödel, M.C. Escher i Johan Sebastian Bach? Al llarg de més de 1.000 pàgines Douglas R. Hofstadter ens ho intenta explicar... i la veritat és que costa... De fet, els nombrosos i densos capítols van tots precedits de petits diàlegs il·lustratius, resum del que s’explicarà, a càrrec d’Aquil·les i la tortuga, que des de que els va presentar el seu amic comú Zenón a una carrera fa una pila d’anys, han esdevingut íntims amics... #enserio.

Anem a pams. Duglas R. Hofstadter (hummm... és casualitat que el protagonista de la sèrie “The Big Bang Theory” tingui el mateix cognom?), l’autor, és un professor de ciència cognitiva de la universitat d’Indiana. Va guanyar el premi Pulitzer per aquest llibre i durant molts anys va col·laborar amb la prestigiosa revista Scientific American, escrivint la columna “Temas Metamágicos” en substitució dels “Juegos Matemáticos” de Martin Gardner, de qui ja us n’he parlat en una altra ocasió... Les seves principals passions mai ocultades son la ment, la creativitat, la consciència, l’auto referència i les matemàtiques... ja podeu imaginar per on va el tema... #spoiler1

Kurt Gödel és un matemàtic nascut a Àustria que va publicar l’any 1931 el seu teorema d’incompletitut. En essència, tot sistema formal o bé és incomplert o bé és incoherent. O sigui, que no és capaç d’expressar totes les veritats, o arriba a expressar una veritat contradictòria. S’entén, no? ... Crec que l’analogia del tocadiscs aquí ens pot ajudar molt. En essència, Gödel demostra científicament que la ciència no ho pot demostrar tot... i que les lleis no ho poden regular tot... o que la poesia no ho pot arribar a expressar tot.. o que no es pot demostrar científicament si Déu existeix... tot això, sí... Pim pam. En una frase. Està be, no?

Mauritius Cornelis Escher és un dibuixant del s.XX, famós per els seus gravats i litografies que sovint tenen una clara inspiració matemàtica. Son freqüents les tessel·lacions (dibuixos que se superposen fins cobrir-ho tot), les falses perspectives (rius que mai saps si pugen o baixen, escales sense amunt ni avall, ...) o les auto referències (una ma que pinta una ma que pinta la primera ma...) #spoiler2



Johan Sebastian Bach, compositor barroc del s.XVIII. Autor prolífic, mestre del contapunt i que, pel que nosaltres ens importa, un geni dels cànons i de les fugues. Com repetir una melodia en diferents moments, com auto referenciar-se,  fins a completar una obra coherent i complerta? #spoiler3



A la vista de tot el que hem comentat no hem d’arribar a la conclusió de que aquest és un llibre de matemàtiques... i consti que no sé si això és una bona o una mala notícia. El llibre va més enllà. És un llibre que ens intenta fer reflexionar sobre el coneixement humà; la metodologia; les limitacions; què és la consciència o més enllà encara, l’autoconsciència; què en sabem; què en podem saber. I embolicant més la troca, què és la intel·ligència, o per què no, posat s a preguntar, què és la vida... I tot això pot aplicar a tots els àmbits: ciència, cultura, art, ... i posats a embolicar la troca, religió també.

Un debat molt interessant, amè i divertit. Si, divertit... be, definim sentit de l’humor... alguna definició permetrà encaixar el llibre en aquesta categoria, no? En serio, el llibre està replet de jocs de paraules i bromes científico-artístiques, potser no totes fàcilment comprensibles, però que amb bona voluntat i amb prou paciència per seguir les anotacions que el propi autor ens fa, es poden anar seguint. Lectura fàcil? No; cal paciència, però val la pena. De veritat...

Podeu trobar “Gödel Escher Bach: un Eterno y Gràcil Bucle” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post va ser publicat originalment a "La cultura no val res" el 08/07/14

El Clan del Oso Cavernario

 “El Clan del Oso Cavernario” és el primer títol de la saga “Los hijos de la Tierra”, escrita per Jean M. Auel. És una relat de Fantasia Prehistòrica que es desenvolupa al llarg de sis novel·les: “El Clan del Oso Cavernario”, “El Valle de los caballos”, “Cazadores de Mamuts”, “Las Llanuras del Tránsito”, “Los refugios de Piedra” y “La Tierra de las Cuevas Pintadas”.

Al llarg de tota la sèrie, l’autora ens relata, de forma novel·lada, els inicis de la nostra espècie com a animals racionals, com a Cro-Magnon. I ho fa personificant aquesta evolució en la vida d’una noia formidable en tots els aspectes, Ayla, la protagonista absoluta i fil conductor de la narració.

Tot comença amb una nena, l’Ayla, abandonada en un mon salvatge. Un cataclisme aniquila tot el seu clan i queda sola fins que la troba una nova tribu, el Clan de l’Os Cavernari, una família de Neanthertals. Aquest primer llibre descriu el xoc cultural i racial entre les dues espècies que van conviure durant un temps a Europa. I la descripció d’aquest xoc, per a mi, és magistral i la clau de volta de l’èxit del llibre.

No parlem només de dues races diferents; parlem de dues formes d’adaptar-se a un medi canviant, al bell mig d’una glaciació. D’una banda, els Neanthertals, físicament molt ben dotats, forts; però mentalment són memòria ancestral, no raó. Comparteixen una memòria col·lectiva que els fa més empàtics als sentiments i als records comuns, però que els limita a l’hora de ‘pensar’, d’innovar, d’adaptar-se. Per contra, els Cro Magnon són  més racionals, pensatius. Aprenen, dedueixen i evolucionen amb l’après; curt i ras, son intel·ligents, propietat que els fa més resilients i ens fa entendre per què d’aquest encontre només una de les dues espècies va sobreviure. Darwinisme en estat pur...

Entranyables els moments en que la infant Ayla raona amb el Xaman de la tribu, Creb, de tu a tu; sorprenent com una nena és capaç de copçar en segons el coneixement que el bruixot ha heretat dels seus ancestres, des de fa moltes i moltes llunes. I pitjor encara, la nena és capaç d’anar més enllà; conceptes com pensament abstracte, numeració, o sentiments com tristesa, alegria, plorar o riure, aliens als Neantherthal, sorprenen i preocupen al savi.  Aquests moments son els que fan gran aquest llibre.

A partir del segon llibre, comencen els periples de la protagonista pel continent, com aprèn a sobreviure sola, com retroba els membres de la seva raça i com aprèn, de nou, a conviure en comunitat i a evolucionar, no nomé com a persona, sinó grupalment com a espècie. Tot el que en el primer llibre, i un a mica en el segon, és dinamisme, acció, aventura i descobriment, als volums que segueixen es converteixen en més tediosos i previsibles. Entenc que per fer amena la història, per a que segueixi sent catalogat com a llibre de fantasia i no com a llibre de text educatiu cal afegir un punt de novel·la a la narració, de personificació en el protagonista com a calze i factotum dels descobriments, però potser n’hem fet un gra massa... mestra en la cacera amb fona, domini antropològic masculí, com a primer pas de l’emancipació femenina; el curtit de la pell, la doma de cavalls, l’agulla de cosir, la planificació familiar, ... Que si li escriuen dos llibre més, la noia acaba inventant el microones... que es veu a  venir... de veritat, cal?

En definitiva, “El Clan del Oso Cavernario” és un excel·lent llibre de fantasia, un agosarat exercici de fantasia prehistòrica molt ben treballat, molt recomanable, però que ha quedat engolit pel seu propi èxit. Saber dir prou a temps també és una virtut.

Podeu trobar “El Clan del oso cavernario” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 25/06/2014

Brain Pickings, al servei de la creativitat

Maria Popova és l'autora d'aquest blog. Ella mateixa es defineix com a "lectora, escriptora, buscadora-coleccionista de coses interessants i essencialment una ment curiosa".

Brain Pickings es el seu blog personal. I també, tal com ella el defineix "és una recopilació de tot allò que m'ha fet persona –intel·lectualment, creativament, espiritualment- i una introspecció sobre com viure i què vol dir portar una bona vida.

Aparentment, aquest blog recull articles, cartes privades, assajos d'artistes, escriptors, erudits que opinen sobre què és crear, aconsellen de com es pot arribar a crear; quin és el procés creatiu, què implica, per què és important... A priori, pot semblar que siguin opinions restringides a iniciats de l’àmbit cultural, a artistes... Però a la que hi reflexiones una mica, veus que tot el que es comenta transcendeix més enllà, que no son només coses per a gent del territori creatiu, als bojos i boges per la cultura, a il·luminats excèntrics... La creativitat és transversal i afecta a tots els àmbits: des dels culturals als industrials; dels artistes als enginyers, dels erudits als curiosos.

Aquest dilema enllaça estretament amb el vell debat de: què és l'art? qui son els artistes? Per a que serveis realment l'art? No és un tema que tinguem solucionat socialment, ni que jo tingui clar personalment. Però cada dia estic més convençut que els artistes son els primers que pensen coses diferents, i gràcies a aquest pensament diferent, a aquets "think out of the box" les societats avancen. Darrera de cada idea innovadora, darrera de cada invent, darrera de cada empresa disruptora, ... abans, hi ha hagut un artista que ha pensat diferent. Crec que darrera de l'art i de la cultura i hi ha això. 

Això també treu a cap la frase d’Albert Sànchez Piñol, com aquell qui dona la raó a la Maria Popova, però des d’una òptica més nostrada, i que diu “el procés creatiu és més important que la creació i en català tenim una paraula extraordinària per definir-lo: badar”. No només hi ha una metodologia de creativitat, que segur que hi és; també s’hi val a badar.

Doncs gràcies a Maria Popova per a fer-nos donar compte, article a article, que darrera hi ha tot això... 

Ah si, i si el web us agrada, també teniu twitter i instagram. 

@jignasib