divendres, 21 de novembre del 2014

El Clan del Oso Cavernario

 “El Clan del Oso Cavernario” és el primer títol de la saga “Los hijos de la Tierra”, escrita per Jean M. Auel. És una relat de Fantasia Prehistòrica que es desenvolupa al llarg de sis novel·les: “El Clan del Oso Cavernario”, “El Valle de los caballos”, “Cazadores de Mamuts”, “Las Llanuras del Tránsito”, “Los refugios de Piedra” y “La Tierra de las Cuevas Pintadas”.

Al llarg de tota la sèrie, l’autora ens relata, de forma novel·lada, els inicis de la nostra espècie com a animals racionals, com a Cro-Magnon. I ho fa personificant aquesta evolució en la vida d’una noia formidable en tots els aspectes, Ayla, la protagonista absoluta i fil conductor de la narració.


Tot comença amb una nena, l’Ayla, abandonada en un mon salvatge. Un cataclisme aniquila tot el seu clan i queda sola fins que la troba una nova tribu, el Clan de l’Os Cavernari, una família de Neanthertals. Aquest primer llibre descriu el xoc cultural i racial entre les dues espècies que van conviure durant un temps a Europa. I la descripció d’aquest xoc, per a mi, és magistral i la clau de volta de l’èxit del llibre.

No parlem només de dues races diferents; parlem de dues formes d’adaptar-se a un medi canviant, al bell mig d’una glaciació. D’una banda, els Neanthertals, físicament molt ben dotats, forts; però mentalment són memòria ancestral, no raó. Comparteixen una memòria col·lectiva que els fa més empàtics als sentiments i als records comuns, però que els limita a l’hora de ‘pensar’, d’innovar, d’adaptar-se. Per contra, els Cro Magnon són  més racionals, pensatius. Aprenen, dedueixen i evolucionen amb l’après; curt i ras, son intel·ligents, propietat que els fa més resilients i ens fa entendre per què d’aquest encontre només una de les dues espècies va sobreviure. Darwinisme en estat pur...

Entranyables els moments en que la infant Ayla raona amb el Xaman de la tribu, Creb, de tu a tu; sorprenent com una nena és capaç de copçar en segons el coneixement que el bruixot ha heretat dels seus ancestres, des de fa moltes i moltes llunes. I pitjor encara, la nena és capaç d’anar més enllà; conceptes com pensament abstracte, numeració, o sentiments com tristesa, alegria, plorar o riure, aliens als Neantherthal, sorprenen i preocupen al savi.  Aquests moments son els que fan gran aquest llibre.

A partir del segon llibre, comencen els periples de la protagonista pel continent, com aprèn a sobreviure sola, com retroba els membres de la seva raça i com aprèn, de nou, a conviure en comunitat i a evolucionar, no nomé com a persona, sinó grupalment com a espècie. Tot el que en el primer llibre, i un a mica en el segon, és dinamisme, acció, aventura i descobriment, als volums que segueixen es converteixen en més tediosos i previsibles. Entenc que per fer amena la història, per a que segueixi sent catalogat com a llibre de fantasia i no com a llibre de text educatiu cal afegir un punt de novel·la a la narració, de personificació en el protagonista com a calze i factotum dels descobriments, però potser n’hem fet un gra massa... mestra en la cacera amb fona, domini antropològic masculí, com a primer pas de l’emancipació femenina; el curtit de la pell, la doma de cavalls, l’agulla de cosir, la planificació familiar, ... Que si li escriuen dos llibre més, la noia acaba inventant el microones... que es veu a  venir... de veritat, cal?

En definitiva, “El Clan del Oso Cavernario” és un excel·lent llibre de fantasia, un agosarat exercici de fantasia prehistòrica molt ben treballat, molt recomanable, però que ha quedat engolit pel seu propi èxit. Saber dir prou a temps també és una virtut.


Podeu trobar “El Clan del oso cavernario” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 25/06/2014


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada