“Mi
nombre es Oblngo, que significa más largo que ancho. Yo nací en África, por eso
mi piel es negra”, Oblongo Mgué, Cartas de color.
Aquest estiu es va fer pública
la mort de Daniel Rabinovitch, un dels membres més carismàtics del grup
còmico-musical argentí "Les
Luthiers". Una gran pèrdua... #deveritat.
Però, qui son Les Luthiers? Anem a pams.
Un luthier és un 'fabricant d'instruments'. Fer un instrument està a
mig camí entre la manufactura, l'artesania i l'art pròpiament dit. Si tocar un
instrument és fumut, fabricar-lo és una tasca també encomiable. D'autèntics
mestres. Vaja, que es mereixen un nom tant glamuros com 'luthier'.
#jaestàelsetciències... Val a dir que el nom ve de luth, llaüd, i respon a que
els primers artesans del ram feien instruments de corda, fregada o pinçada
(ei.... #momentWikipediaaaaa).
Ja, ja, però, i 'Les
Luthiers'...? Ja va, ja va. A mitjans dels '60, un grup del cor d'estudiants de
la facultat d'enginyeria (nota mental, #elsenginyerspodenserdivertits) de la
universitat d'UBA, a l'Argentina es van presentar a un concurs de cors amb una
peça satírica que reunia tres elements peculiars: imitava una cantata de Bach,
a l'estil barroc; però la tocàven amb instruments fets a casa amb materials
d'ús comú, el que ells en deien 'instrumentos informales'; i la lletra de la
cantata era, ni més ni menys, la lectura d'un prospecte d'un laxant conegut a
l'època. El resultat, hil·larant, que més tard es coneixeria com a 'Cantata Laxaton', va
tenir tant d'èxit que va consolidar la carrera dels músics, que es donarien a
conèixer com a 'Les Luthiers', els que es feien els seus instruments... #totquadra.
Son memorables els instruments
tant peculiars com el 'dactilófono o máquina de tocar' fet amb una màquina
d'escriure; el 'latín o violín de lata', fet amb una llauna; la 'lira de
asiento o lirodoro', feta amb un seient de bàter; el 'bass-pipe a vara' o
trombó de vares fet amb cartrons... N'hi ha molts més.
Per tant, el que diferencia
'Les Luthiers' és la capacitat de fer-nos riure que tenen uns enginyers,
vestits rigorosament d'smoking, tocant mooolt be uns instruments que han fet
ells (no tant pel virtuosisme com per la capacitat de transmetre atmòsferes i
climes amb les notes que toquen), combinat amb unes presentacions
divertidíssimes a càrrec del mestre de cerimònia. Saben combinar la seriositat
de l'esdeveniment amb un humor molt intel·ligent, gens xavacà. Si s'hagués de posar
una única paraula a aquest humor seria culte. Si, culte ho descriu molt be. És
un humor molt verbal, per això només se'n pot gaudir a països de parla
hispànica.
'Les Luthiers' han tingut, des
del seu orígen, diverses formacions, però els elements comuns que han marcat el
seu estil serien: Marcos Mundstock, el mestre de cerimònia, el de la veu greu;
Daniel Rabinovich, el dels instruments de vent i de percussió, potser el més
pallasso; Jorge Marona, cordes i veu;
Carlos Núñez, teclats i veu; i Carlos
López, cordes i veu també.
De discs n'han tret molts i
tots igual de recomanables i divertits: Mastropiero que nunca; Hacen muchas
gracias de nada; Grandes hitos; Unen canto con humor; Bromato de Armonio; Todo
por que rías; .... Però és clar, si el llibre és millor que la peli, el concert
és molt millor que el disc... #méstopicazo.
Per poder posar només un
exemple, per a mi, el número més divertit i conegut seria el de 'Cartas de color' on coneixem la història de Oblongo i Yogurtu
Mguée, des de l'Àfrica més negra...
I per poder ser conscients de
la gran pèrdua que vam patir aquest estiu no us podeu perdre el moment potser
més brillant del gran Daniel Rabinovitch: el monòleg conegut com el de l'Esther Piscore.
Només per acabar, un homenatge
al compositor favorit de les Luthiers: Johan Sebastian Mastropiero: 'La Bella y Graciosa moza...'. Espera , espera... Un que
barreja Mastropiero y Daniel...
.
I, i... No, prou, per ara ja
està be... Que gaudiu d'un humor intel·ligent...
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 14/10/2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada