"Els
empleats ascendeixen dins les companyies fins assolir el seu grau òptim
d'incompetència." Principi de Peter.
"Las compañías tienden a
ascender sistemáticamente a sus empleados menos competentes a cargos directivos
para limitar así la cantidad de daño que son capaces de provocar."
Principi de Dilbert.
"En el
último informe anual de la compañía digimos que los recursos humanos son
nuestro principal activo; en realidad ocupan el cuarto lugar, detras de las
gomas de borrar." Pointy haired boss aixecant la moral dels empleats.
Des de l'any 1989, Scott Adams ha
estat publicant tires còmiques sobre les aventures (desventures) de Dilbert, un
enginyer típic d'una empresa tecnològica tòpica. Amb l'excusa de retratar els
hàbits de conducta de personatges amb poques habilitats socials i elevada
orientació tecnològica com serien, reconeixem-ho, els enginyers (i ho dic amb
pesar que aquí un no pot negar la seva condició d'enginyer...) Adams aprofita
per descriure'ns tota la fauna de companys, amics i col·legues del protagonista
alhora que li serveix d'excusa per pentinar també els hàbits de les empreses
tecnològiques i dels directius que les manen.
I precisament en aquesta segona
derivada, amb l'experiència que l'autor ha anat acumulant sobre la gestió
d'empreses, Scott Adams va publicar a principis dels 90 el seu primer llibre
"El principio de Dilbert" que, tot i que certament recopila bona part
de les vinyetes publicades, va molt més enllà contrastant l'humor gràfic amb
anècdotes que altres lectors han aportat i que ens demostren, tristament tot i
que amb molt humor, que la realitat supera amb escreix els acudits de Dilbert i
la penya que l'envolta.
Però quina penya l'envolta? A mes
de Dilbert, enginyer amb poques habilitats socials, inversament proporcionals
als seus coneixements tècnics i a la tendència de la seva corbata a apuntar
misteriosament cap amunt, trobem, d'entrada a Dogbert, el seu gos. No
m'atreveixo a dir que és la seva mascota per què seria indigne d'una criatura
tant ambiciosa i talentosa, que es capaç de fer de consultor de luxe (i car),
de servei tècnic online (també caríssim) i que apunta maneres per a arribar a
ser emperador del mon.
Aquesta mania d'atorgar qualitats
humanes a animals s’estén a més personatges: Catbert, el maligne director de
recursos humans (purrr purrr); Ratbert, el consultor adjunt o chico para todo, sempre disposat a
recolzar el seu amic Dogbert; o Bob el dinosaure, el darrer programador de
Cobol...
En l'àmbit professional trobem els
seus companys: Wally, l'aprofitat, capaç de començar a fumar per poder gaudir
dels deu minutets del piti sense treballar a càrrec de l'empresa; l'Alice,la
millor de la oficina, la més treballadora, la més incompresa; Asok el becari,
tot il·lusió... de moment; i el boss... the pointy haired Boss, l'exemple
vivent (ejem, ja m'enteneu) del principi de Dilbert. Com algú tant inútil pot
haver arribat a jefe? Doncs per que sent el més inútil, la resta, els bons, poden
treballar. Lògic no?
Podeu trobar "El principo de
Dilbert" d'Scott Adams a la xarxa de
biblioteques, i les tires còmiques a la web.
@jignasib
jignasib.blogspot.com
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 4/10/2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada