dimecres, 21 de novembre del 2018

Jesus Christ Superstar


“I don’t know how to Love him...” Maria Magdalena feta un embolic

“Iwant to know, I want to know, my god! Why I should die?” Jesús, que tampoc ho té clar..

“Lisen Jesus to the warning I give...” Judes que comença a veure-ho clar...


Aquest post és especial... de fet, no és el meu post, sinó de la Raquel... ja la coneixeu. Que us puc dir que no sabeu ja...

Ara ens trobem en moment “deures”: “el profe ens ha demanat que mirem Jesucrist Superstar i que expliquem en què s’assembla a la Biblia i en que no”. #tenimunrepte.

Ja ens veus a tota la família, divendres a la nit, pizza en ma, mirant el musical rock-hippie per antonomàsia amb l’ànim de destripar-lo i analitzar-lo...

Fem una prèvia #momentwikipèdia. Estem parlant de la peli que es va fer l’any 1973 basant-se en el disc original de l’any 1971 (obrim parèntesi: Jesus era interpretat per Ian Gillan, vocalista de Deep Purple, i Judes per Murray Head, també de sobres conegut... ep! Poca broma. Tanquem parèntesi) i que va ser abastament representada a Broadway o al West End londinenc. Lletres de Tim Rice; música d’Andrew Lloyd Webber; dirigida per Norman Jewison.

Però anem al panyo. Quin treball va presentar la Raquel?

El musical comença amb l’arribada d’un autobús a un lloc remot del desert. D’aquest hi baixen un seguit de joves artistes vestits amb robes informals, pròpies de la dècada dels 70. Allà és on serà representada la passió de Crist, és a dir, els últims  set dies de la seva vida, des de l’arribada a Jerusalem fins a la seva crucifixió. Tota la pel·lícula es desenvoluparà en un escenari únic: un espai obert amb un paisatge desèrtic.
El musical és ple d’anacronismes. Es barregen elements moderns amb motius antics. Potser, amb això, el que volen transmetre els autors és que tot i ser una història que va ocórrer fa dos mil anys enrere segueix influint a dia d’avui d’una manera molt present. Tot i que, més que una representació literal de la història que explica la Bíblia, és una interpretació d’aquesta, per part dels guionistes.
Pel que fa als personatges, començaré parlant de Jesús. Primer de tot, una de les característiques principals d’aquesta pel·lícula és el tractament del seu paper. Es dona una visió completament humanitzada d’ell. De fet, perd totes aquelles qualitats pròpies del fill de Déu. Presenten a una persona amb sentiments i passions terrenals i amb dubtes.

A mesura que avança la pel·lícula Jesús es va acomodant en el seu rol de líder. Descobreix les avantatges que comporten la seva posició de superstar, i comença a gaudir d’aquestes. Poc a poc va deixant de banda la seva missió principal: divulgar la doctrina i els valors cristians. A canvi es dedica a promoure principalment la seva figura com a fill de Déu i Rei dels jueus. De fet, sembla que ell mateix oblida els valors de la seva pròpia doctrina. Cada cop més es converteix en un personatge que arriba a ser fins i tot egoista, que no es preocupa pels demés. Això queda molt ben retratat en la escena en que totes aquelles persones desgraciades li supliquen ajuda i ell només mostra una expressió de por i inclús de fàstic cap a elles.

Quan s’apropa el moment de la crucifixió, la nit de l’últim sopar es mostra confós. Entén el què li està passant però cada cop té menys clar per què li està passant i si li hauria de passar. És a dir, en un principi, en comptes d’acceptar el seu destí té dubtes i qüestiona la voluntat de Déu, en ves de confiar cegament en ell, que és una de les bases del cristianisme. Tot i que finalment sí acaba per acceptar-ho. A més, no es representa l’acte de resurrecció, per lo qual el caràcter diví, sobrenatural, quedarà completament esvaït. 



En contraposició amb el personatge de Jesús, apareix Judes Iscariot, que es mostra en complet desacord amb el camí que està prenent Jesús. Al llarg del musical, Judes arriba a tenir més protagonisme que el propi Jesús. De fet, la història sembla estar representada a través del seu punt de vista. El que és mes, no es presenta a Judes com el deixeble malvat, pervers i traïdor, que mostra la Bíblia, sinó que potser el que es pretén és justificar els seus actes i la seva traïció.



Des del principi de la pel·lícula queda molt clara l’opinió de Judes amb la cançó “Too much heaven in their minds”. Veu que Jesús està abandonant el que hauria de ser el seu objectiu principal per acomodar-se en la seva posició de súper estrella, i passar a donar-li més importància a divulgar el seu personatge que no pas els valors cristians, i això Judes ho condemna. De fet, no acaba de creure’s que Jesús sigui veritablement fill de Déu, tant a la pel·lícula com a la Bíblia. És per això que n’és conscient des del principi que si Jesús se segueix proclamant Rei dels jueus li portarà problemes. Per tant el seu rol, serà fer tot el possible per tornar a encaminar a Jesús cap el que ell creu que és el bon camí. Per aquest motiu, finalment, desesperat, ven Jesús als sacerdots jueus, creient que ho fa pel seu bé, amb la finalitat de encaminar-lo. En cap moment pretén fer-li cap mal. Quan se n’adona del que ha fet, ja és massa tard i Jesús és crucificat. És per això que el petó que Judes li dona a Jesús abans de ser detingut pels soldats romans en la pel·lícula sembla una disculpa pel que ha fet, a diferència de la Bíblia, on només representa una senyal per delatar Jesús als soldats.

Un altre punt interessant, és que en contraposició a la Bíblia, en aquesta obra, quan Judes se n’adona de les conseqüències dels seus actes se’n penedeix profundament, però a més, entén que ha complert el seu rol dintre del pla diví. És a dir, entén que Déu era conscient de que per a que la paraula de Jesús tingués valor i marqués per sempre la història havia de ser assassinat. És aquí quan n’és conscient de que ha estat manipulat per a complir el seu paper en el pla diví, però no és capaç d’acceptar-ho i s’acaba suïcidant penjant-se de la branca d’una figuera, un arbre considerat traïdor, degut a la fragilitat de les seves branques. Molt diferent a la Bíblia, que justifica els actes de Judes dient que ha estat posseït per Satanàs.

Un altre personatge important és Maria Magdalena, qui, a la pel·lícula, a més de sentir un amor espiritual cap a Jesús, com a la Bíblia, també sent un amor terrenal, està bojament enamorada d’ell i això la confon. Aquests sentiments els expressa en la cançó “I don’t know how to love him”, que curiosament també interpreta Judes quan se’n penedeix d’haver traït a Jesús, per expressar un sentiment semblant. És a dir, Judes no veu a Jesús com a un fill de Déu, per això l’estima d’una manera terrenal. Però a més, com precisament creu que Jesús tan sols és un home, tenia dret a equivocar-se i es mereixia un perdó, no pas el que li acaba succeint.


I l’últim dels amics de Jesús és Simó, que tan sols surt a una escena en la que intenta persuadir a Jesús per a que utilitzi la seva influència i el seu poder com a súper estrella, per a convertir-se en un líder polític i liderar una revolta en contra dels romans, però Jesús s’hi nega.

Pel que fa als enemics de Jesús, hi són presents Caifàs i els sacerdots, Ponç Pilat i per últim Herodes, qui, comparat amb la Bíblia té una importància molt menor. De fet només surt en unes poques escenes del final representat d’una manera molt ridícula, molt contràriament a la Bíblia on realment és un enemic potent de Jesús ja que se sent amenaçat per ell perquè es proclama Rei dels Jueus, quan Herodes és el legítim rei dels jueus. El conflicte, en aquest cas, és que Herodes no entén que, segons Jesús, el seu regne no pertany a aquest món, per tant, no hauria de ser cap enemic del rei dels jueus terrenal.

Els enemics principals de Jesús seran Caifàs i els sacerdots. Aquests, veuen que hi ha un home que altera tots els seus missatges i que té molta influència sobre les masses i els fa por fins a on pot arribar tot això. Finalment arriben a la conclusió de que el millor que poden fer és desfer-se de Jesús matant-lo i aquesta és la seva intenció al llarg del musical fins que el crucifiquen.
D’altra banda, i per últim, està Ponç Pilat, que no és realment un enemic de Jesús. De fet, quan l’arresten i el porten davant seu per a que el jutgi, Pilat és conscient de que Jesús no és cap persona dolenta i no vol fer cap mal, és per això que en un principi no vol que el matin, però degut a la pressió dels sacerdots i principalment del poble, que no està d’acord amb el missatge de Jesús es renta les mans, volent dir així que no vol tenir res més a veure i deixant carta blanca al poble, exactament igual que a la Bíblia.


Molt bé, no? Ja tenim successor!

@jignasib
En nom de la Raquel.

dilluns, 17 de setembre del 2018

L’amor i la lectura


"Una faula de Sant Jordi”
Avui, més que d’un llibre, vull parlar-vos d’un llibret; una faula, com molt bé descriu al sots títol la mateixa autora, Sílvia Tarragó. Com a bon llibret, es pot llegir d’una tacada, un plis plas, digestiu, però no per això ni superficial ni intranscendent. És un bombonet. Dels de licor, que deixen un regustet agradable una estona després d’haver-te’ls empassat...

I és una faula de Sant Jordi, #deveritat. Per què tot comença un dia de Sant Jordi, i per què a mi me’l van aconsellar un dia de Sant Jordi. És un petit detall, com un bombó #jaushodeiajo, que et permet complementar qualsevol ofrena digna de Sant Jordi, be sigui rosa, be sigui un gran llibre. Oi que queda molt be acompanyar un cafè amb un bombonet?

I és un detall que et fa quedar bé amb tothom. A qui li agrada la lectura, agrairà un bomb... #valejano? Tens entre mans una faula entretinguda i que entra directa a la vena, i per què no, al cor. I a qui no li agradi la lectura... a ningú li amarga un ... #prou!.

Bromes a part, de què va el llibre? Ja veureu que la resposta enllaça de nou amb el tema... Dues persones, en Jordi i l’Anna; ell funcionari, en procés de refer la seva vida personal; ella llibretera, i des de fa poc, en procés de refer la seva vida professional. Ell no llegeix mai; ella viu pels llibres, pels que ven i , sobretot, pels que ha llegit.

I tot comença un dia de Sant Jordi. A l’Anna li demanen un llibre per a algú a qui no li agrada llegir #tenimunrepte. Què li podem oferir per a que canviï de parer? Ho aconseguirem? Al Jordi, pel dia del seu sant, li regalen un llibre per a que aprengui a apreciar aquest passatemps. Què en traurem d’aquí? Els liarem?

Doncs si, l’Anna i el Jordi parlen de llibres. Ella en recomana, ell els llegeix, els dos els comenten. I d’aquí, el Jordi canvia la forma de veure la vida! Aprèn a tenir criteri, a opinar, a estimar... i tot gràcies als llibres que li recomana l’Anna, sense pretensions, sense sentar càtedra, compartint el que estima, i qui sap si també aprenent a estimar alguna cosa més...

Ara us toca seguir llegint vosaltres. Quantes de les recomanacions de l’Anna heu seguit? Ja els havíeu llegit? Us han trastocat tant com al Jordi? A mi se m’ha girat feina...

Si us agrada llegir, és un bon llibret per recordar per què us agrada llegir. Si no us agrada llegir, pot ser el vostre primer llibre que us convencerà que us pot agradar llegir. I si no... doncs recomaneu-lo!

Podeu troba 'L’amor i la lectura’ de Sílvia Tarragó a la xarxa de biblioteques. 

@jignasib
jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "la cultura no val res" el 30/05/2018. 

divendres, 15 de juny del 2018

Los caballeros de la mesa cuadrada


-“Herida? Esto es solo un rasguño!”

-“Somos los caballeros que dicen Ni” “Deberéis traernos una almáciga”

-“Rey? Yo no te he votado”

-“Y hubo gran regocijo! UEEEhhhhhHH”

-“Paloma europea o africana?”

Alguns dels tants diàlegs surrealistes que anirem trobant...


Ens trobem davant d’un altre producte surrealista de la factoria Monty Python. Plagat d’anècdotes, diàlegs divertits, escenes inconnexes i incoherents que és precisament el que la fa tan divertida. Si t’agrada el sentit de l’humor tan... tan... tan Monty Python #esquenosecomdir-ho.

Tot i que hi ha un cert nexe comú al llarg del metratge, un protoguió que dona sentit a l’obra, dir que explicaràs de que va “Los caballeros de la mesa cuadrada” és certament agosarat. De veritat, son una successió d’sketchs ... d’esquetxs, ... #comcois’escriu?... d’escenes al voltant de la idea principal, però dir-ne guió crec que és exagerat. I per això és única.


Coneixeu el cicle artúric? La recerca del Graal per encàrrec del Rei Artús, duta a terme pels cavallers de la taula rodona? Doncs oblideu-ho! És una excusa per fer el que els dona la gana amb uns noms i uns llocs comuns que ni respecten ni falta que els fa donades les rialles que aconsegueixen provocar.

El caos ja comença amb els crèdits. Com si fos una peli d’art i assaig del Bergman, subtitulada en una espècie de suec, amb més f’s, ö’s i ë’s que un catàleg d’IKEA, que poc a poc va degenerant en una explicació bizarra sobre rens rabiosos i paisatges amb mosquits per acabar com una festa de Mariachis... i tot just hem començat...

A partir d’aquí se succeeixen les escenes amb actors i alguna que altra escena feta amb dibuixos, tan patètics com divertits. Molt en la línia del seu programa de TV, “Monty Python’s Flying Circus”. I les escenes que, al llarg de la pel·lícula, el Rei Artús i el seu escuder Percy van trobant ens relaten la cerca del Graal, amb l’ajut de la colla de cavallers, les aventures i desventures dels protagonistes o inclús s’hi van intercalant, a forma de documental seriós, entrevistes a erudits actuals que opinen sobre els fets i els personatges, però de forma que, no ens ha de sorprendre, es barreja realitat, ficció, actors i dibuixos, present i passat sumergint-nos en el caos habitual i hil·larant de la factoria Monty Pyton. Ells son així i és el que ens agrada.

A mi em subjuga especialment com els detalls s’interconnecten, com històries desencaixades acaben reenllaçant-se més endavant; com es van fent bromes recurrents que aconsegueixen que dos anècdotes inexplicables per separat, conjuntament adquireixin sentit. Una broma global, de principi a fi...

Algunes de les escenes mítiques de la peli inclouen:


Si coneixeu algun fan de la peli segur que us les ha escenificat i, molt probablement, fins a la sacietat. Ho dic per experiència. A més d’un l’he taladrat explicant-li per mil·lèsima vegada alguna d’aquestes escenes... #sorry

Ja veieu, tot plegat, no saps per què però has acabat rient de valent! Per gaudir, però difícil d’explicar per què heu gaudit. Proveu-ho si no ho heu fet ja...

Podeu trobar la pel·lícula “Los caballeros de la mesa cuadrada” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib
jignasib.blogspot.com



Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/03/2018.

divendres, 25 de maig del 2018

STEAM, no només és vapor










Molt be, doncs si STEAM no és només vapor en anglès, què significa més?

STEAM és un acrònim de les paraules Science, Technology, Engineering, Art i Mathematics, que en anglès vol dir... va, que ja ho sabeu, ... anem al gra!

Per què ens cal posar en un acrònim coses tan rares? La iniciativa que hi ha darrera aquestes sigles se la va inventar una professora de tecnologia de High School als Estats Units, la Georgette Yakman. Estableix un marc que fomenta la educació en les matèries identificades, Ciència, Tecnologia, Enginyeria, Art i Matemàtiques (... al final m’ho heu fet traduir #ganàpies) amb la sana intenció de fomentar vocacions en aquestes matèries entre la gent jove, especialment les noies. Es pretén dotar a la canalla amb prou eines per a prendre decisions amb criteri, amb base científica i també creativa, alhora que es ven l’estudi de les dites ‘ciències’ com a humanísticament rellevants, no confrontades amb les ‘lletres’ sinó complementàries. Les lletres son guais, però les ciències poden ser-ho també #geekisthenewsexy.
 
Originament l’acrònim era més curt, STEM, sense art, però a mesura que avancen els temps es fa més pal·lesa la idea que les ciències sense creativitat perden una component fonamental. STEM no és per ‘capscuadrats’! Cal molta imaginació, talent i creativitat per ser un gran científic, i sense ART no et pots dotar d’aquesta qualitat.

Per què, no us heu preguntat mai per a què serveix l’art? Per què hi ha artistes? Jo estic convençut que l’art, és l’essència de la creativitat i del talent: imaginació, curiositat i iniciativa en estat pur. Abans que un científic tingui una idea, és molt probable que a un artista se li hagi anat la flapa prèviament; abans de la ciència hi ha la creativitat; abans del geni científic, hi ha el geni creatiu de l’artista. L’art commou i senzillament mou. Ens mou de la zona de comfort; quan pensàvem que ho teníem tot arreglat ve un artista i ens diu: “i si ara ho féssim axà en comptes d’així?” “i si ara pensem d’aquesta altra manera?” “i si ho mirem des d’aquest altre costat? o cap per avall?" #thinkoutofthebox. Si l’artista no es capaç de moure’ns ni commoure’ns no està fent bé la seva feina; però un cop l’ha feta bé, un científic es posarà a fer càlculs per a que sigui realitat, per a que funcioni, per a canviar les nostres vides... per a innovar.Sense art res no canvia; sense art no innovem.

Un dels exemples més esbojarrats i creatius d’això crec que és Salvador Dalí. Darrera de cada una de les seves excentricitats hi havia una provocació que ens feia canviar el nostre punt de vista i ens feia replantejar coses. Què son si no els rellotges tous? El temps passa pla? Si desfàs un rellotge el temps passa desfet?

Sabeu que Dalí va ser el primer que va veure i verbalitzar que la corba que descrivia una banya de rinoceront era una exponencial? Potser d’altres ho van veure, però no ho van dir ni pintar per tot arreu. I de què serveix? No sé, però és cert, i pot provocar algun tipus de pensament. 

En el mateix sentit, el dodecaedre; el pentadodecaedre té dotze pentàgons regulars, on poden inscriure’s la resta de figueres perfectes, seguint una proporció àurea! El súmmum de la perfecció matemàtica!! I com la idea és guais, començo a pintar quadres a veure què en surt. Creem.

I posats a jugar, si desenvolupem un cub (cos tridimensional) sobre un pla (bidimensional), que surt? Una creu formada per la concatenació de quadrats. La creu és el símbol cristià, on van torturar i executar a Nostrusinyó... Doncs va l’artista i diu:”fem el mateix però no ens limitem en només tres dimensions, home! Introduïm-ne una de nova, no?” I que va fer? Desenvolupar un hipercub (un cub de quatre dimensios) i projectar-lo a tres dimensions; lògicament el resultat ha de ser una hipercreu,  formada per la concatenació de cubs tridimensionals. I ha una hipercreu s’hi deuen executar els hipercrists, no? D’aquí neix la versió del Christus hipercubicus...

Ara, abans de pesar què té a veure STEM amb STEAM, podrem pensar en Dalí i crec que ho veurem més clar, no? I si més no, passarem una bona estona, oi?

@jignasib


divendres, 4 de maig del 2018

To be or not to be


To be or not to be, that is the question...” la peli que gira al voltant d’uns actors shakespeareans.

“Josef Tura: [disfressat de Professor Siletsky – tot parlant de Maria Tura] Her husband is that great, great Polish actor, Josef Tura. You've probably heard of him.
Colonel Ehrhardt: Oh, yes. As a matter of fact I saw him on the stage when I was in Warsaw once before the war.
Josef Tura: Really?
Colonel Ehrhardt: What he did to Shakespeare we are now doing to Poland.” Josef Tura descobrint que els seus fans no ho son tant...

“Maria Tura: It's becoming ridiculous the way you grab attention. Whenever I start to tell a story, you finish it. If I go on a diet, you lose the weight. If I have a cold, you cough. And if we should ever have a baby, I'm not so sure I'd be the mother.” Josep Tura descobrint que té més ego del recomanable...

Ja fa uns anys, ... molts... una pila ... #compassaeltemps #viejunismo ma germana gran, en plena febre de “he d’aprendre anglès”, em va proposar anar als Cines Maldà (sí, sí els de les Galeries Maldà), on feien una sessió doble, un minicicle “Ernst Lubitsch” en versió original. Concretament passaven“El bazar de las sorpresas” (“The shop around the corner” en versió original) i la ja mentada “To be or not to be”. Un regal per a cinèfils, que jo, xaiet com era, no n’era conscient. En aquells moments només em sonava el títol i el director per ser aquell que va fer la versió orignal del “Ser o no ser” de Mel Brooks que acabaven d’estrenar feia poc temps.



La primera és una petita perla, no tan coneguda com la segona, però que mereix una menció especial. Recordeu “Tienes un email”? Tens dues persones que no se suporten en persona, de les que treuen xispes -de les dolentes- quan es veuen. Però que en el fons son de bona pasta, que volen companyia, i com son maldestres en persona, busquen la seva mitja taronja per correu. I la troben, i surten xispes -de les bones- quan s’escriuen. I de les paraules per escrit, decideixen passar a les paraules cara a cara, desvirtualitzar-se que diríem avui en dia. Quines escenes més divertides poden sorgir quan la mitja taronja per escrit resulta ser la mitja llimona en persona. Quin vodevil, quins malentesos i quines confusions, quines risses... recordeu? Doncs el Bazar de las sorpreses és l’original. No us conformeu amb còpies!

Ep, però no ens distraiem, avui hem vingut a parlar de l’altra obra mestra del gran Ernst Lubitsch. “To be or not to be”. Ara ja ho puc dir: si us plau, obvieu la còpia de Mel Brooks, feu-vos aquest favor... 


La pel·lícula es va estrenar l’any 42, durant la II Guerra Mundial, i és una sàtira dels nazis. Si, a primer cop d’ull, podeu pensar que es tracta d’una mera sàtira propagandística en temps de guerra errareu. És una Comèdia, en majúscules, una de les millor s obres tant del director com dels protagonistes. I encara que per si sol ja és un honor, en aquells temps, el públic potser demanava o senzillament es trobava més còmode amb una burda sàtira del nazisme; no van acabar d’entendre una comèdia tant bona sobre un tema tant seriós com preocupant. Diguem-ne que hi va haver un desencaix...

La perspectiva històrica però ens permet recol·locar-la on mereix. A través de l’humor reivindica la llibertat dels homes i els pobles i clama contra la injustícia alhora que desborda sentit de l’humor fi i intel·ligent a cada un dels seus diàlegs. Mereix, sens dubte, el Megattítol de Clàssic de les Comèdies.

I de què va, a grans trets? Varsòvia, any 39. Una petita companyia capitanejada pel gran.. gran.. actor Josep Tura (o així ho creu ell) estrena Hamlet. Un aviador de la resistència polonesa és un fan, admirador, i enamorat de la Maria Tura, dona del primer i amb ganes de jugar al flirteix amb el segon. Acorden que durant els monòlegs de “To be or not to be” l’aviador i l’actriu podrien gaudir d’una estona de tranquil·litat... posant dels nervis al protagonista! Com algú gosa deixar la butaca durant EL MONÒLEG!!???


Però son temps de guerra i la felicitat és curta. L’aviador descobreix un espia nazi i demana ajut als actors de la companyia, que usen les seves dots histriòniques per enganyar a l’invasor i malbaratar els seus plans contra la resistència. Tot plegat un emboliu que, tot i la seriositat que desprèn, ho fa amb el millor gust i sentit de l’humor possible. Brillantment, val a dir.

Una darrera anècdota, aquesta luctuosa. És la darrera peli de la malograda Carole Lombard, que va morir tràgicament en accident d’aviació un mes abans d’estrenar-se la peli...

Podeu trobar la Pel·lícula “To be or not to be” i la filmografia de Lubitsch en general a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest pot es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 02/03/2018.